Avui, dia de vaga, de embussos, d'estar-me molta estona al cotxe mirant els carrers, les cases, la gent... he tingut l'oportunitat (per tal de superar el temps d'espera i no cremar la paciència) de contemplar la bellesa d'aquesta ciutat que m'estimo com cap altra, d'aquesta ciutat que em té robat el cor i es diu Barcelona. Aquí us deixo un poema de Dolors Miquel, del seu llibre El vent i la casa tancada, publicat l'any 1990. La ciutat del poema no és Barcelona, però el sentiment que desti.la és aplicable a totes les ciutats.
CIUTAT
Te n'he parlat tantes vegades, de la meva ciutat,
la ciutat dels meus divuit anys, els carrers, les cases,
el castell al cim, el riu, les sèquies,
l'alegria dels bars, l'alegria del vi,
els besos ebris, fugissers, com l'escuma,
l'atzur del cel sota els àlbers del riu...
Te n'he parlat tantes vegades, però alguna cosa
més enllà de persones i objectes em fuig,
alguna cosa molt meva, un vent íntim
que hi és cobrint-ho tot com aleshores la boira.
Dolors Miquel
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada