dissabte, 20 d’octubre de 2012

PRESENTACIÓ DE "LA SOLITUD" A SANT ANDREU DE LA BARCA

                                              (José Luis García Herrera i Rosa de Santiago)

Aquest passat divendres, 19 d'octubre, es va celebrar la presentació (la primera) del meu llibre "La Solitud", amb el qual vaig obtenir el premi "Festa d'Elx" 2011 i que ha estat publicat per 3i4 Edicions, de València. L'acte es va realitzar a la Biblioteca Aigüestoses de Sant Andreu de la Barca i va estar enquadrat dins del marc dels actes que organitza el Fòrum Cultural Gaspar de Preses i va ser Rosa de Santiago, amb qui comparteixo més de 15 anys d'amistat, de projectes culturals, de vivències compartides, qui va dur a terme la presentació, fent una anàlisi molt acurada del llibre, de les seves claus principals i de les imatges més significatives del llibre. A partir de la lectura d'alguns fragments de poemes del llibre va establir un diàleg amb l'autor (amb mi) per tal d'anar mostrant al públic (a els amics, perquè per a mi tots ells eren amics) les parts primordials del llibre. I, per fer-lo més participau, va implicar el públic en un petit col.loqui on, mitjançant algunes preguntes es van desvetllar altres aspectes de la meva poesia, de l'ofici d'escriptor i del panorama actual del món poètic. L'acte va acabar amb un petit recital d'alguns dels poemes de "La solitud". Voldria reiterar el meu agraïment a la Rosa de Santiago per la brillant presentació, al Fòrum Gaspar de Preses per oferir-me la possibilitat de presentar el llibre i a tots el amics de Sant Andreu i els vinguts des d'Abrera, Sant Vicens dels Horts i Vallirana.

                                                   (Imatge del públic (amics) a la sala)

Per acabar un deixo un poema, un dels molts que li agraden a la Rosa de Santiago, i que es titula "Certes nits".

CERTES NITS

De certes nits recordo la fredor anònima
de l’absència, els papers mullats
de versos rescatats per la xarxa de la memòria
i ancorats molt endins; més enllà
de la gàbia dèbil de la carn.
Les paraules vetllen records amagats
dins de l’oceà íntim d’uns ulls
que em miren amb l’estranyesa
de qui comprèn l’esperit orfe
d’una veu perduda entre quatre murs de boira.
La nit, des de la finestra on veig
la solitud regnant al carrer,
és un simulacre de la meva ànima,
un paisatge on em perdo sense remei,
sense empremtes que em retornin
al dolor de la pell contra la primera llum,
contra la silueta tendra de l’albada.
Darrere del mirall del temps
veig un home que fuig de la pluja
amb el rostre borrós i la por
de perdre el sender del seu nom.
De certes nits recordo els dies que ja no hi són.

dimecres, 17 d’octubre de 2012

EL POETA JOAN MARGARIT A ABRERA

(Joan Margarit i José Luis García Herrera)

Aquesta tarda, a la Biblioteca Josep Roca i Bros d'Abrera, ens ha visitat el poeta (el gran poeta, si m'ho permeteu) Joan Margarit. La veritat és que ha estat tot un luxe. Per la seva poesia i per com explica la seva poesia i el fet de ser i sentir-se poeta. Ens ha xerrat sobre la seva trajectòria poètica, sobre les quatre etapes en les que es podria dividir la seva obra, fem una menció especial sobre la seva poesia a partir de 1985, quan troba, definitivament, la seva veu poètica, la manera com vol expressar tot el que porta dins i vol compartir amb els altres. Ens ha llegit poemes d'infantesa, poemes d'amor, poemes d'enyor... En definitiva, de tot allò que conforma la poesia. Ens ha explicat "de manera exagerada, que gairebé sempre funciona" la diferència entre poesia i novel.la. I, sobretot, ens ha meravellat amb la seva franquesa, amb la seva saviesa, amb la paraula exacta que requereix el poema per completar l'engranatge bàsic perquè sigui un bon poema, o un gran poema. Hem gaudit de la paraula d'un gran poeta i d'un gran home o, si més no, d'un home que desprèn amistat per la seva proximitat amb el públic i els lectors.
Us deixo dos dels poemes, dels molts poemes, que m'agraden:

CASA DE MISERICÒRDIA
El pare afusellat.
O, com el jutge diu, executat.
La mare, la misèria i la fam,
la instància que algú li escriu a màquina:
Saludo al Vencedor, Segundo Año Triunfal,
Solicito a Vuecencia deixar els fills
dins de la Casa de Misericòrdia.
El fred del seu demà és en una instància.
Els orfenats i hospicis eren durs,
però més dura era la intempèrie.
La vertadera caritat fa por.
És com la poesia: un bon poema,
per bell que sigui, ha de ser cruel.
No hi ha res més. La poesia és ara
l’última casa de misericòrdia.

TANCANT L'APARTAMENT DE LA PLATJA
Ja està net i endreçat.
Els armaris tancats, com les finestres.
No ens hem descuidat res damunt dels mobles.
El dormitori amb el llit fet,
la tauleta de nit amb el retrat
de la noia amb els ulls il·luminats
per un somriure.
Tot l'hivern sola i escoltant el mar.

JOAN MARGARIT

dilluns, 8 d’octubre de 2012

2 POEMES DE MANUEL FORCANO


Fa un parell d'anys, a la tardor, vaig estar un parell de dies a Motril (Granada) el poble dels meus pares. Durant aquells dos dies em va sorprendre la pluja. Potser, perquè per aquelles terres no plou gaire o, segurament, perquè no estava preparat per la pluja. De fet, com sempre hi havia anat els estius, la pluja era un fenomen que no tenia associat a aquesta ciutat costanera. La qüestió és que vaig endur-me, per llegir-lo en les estones de tranquil.litat, assegut en un banc del passeig marítim, el llibre de Manuel Forcano, Llei d'estrangeria. Plovia i jo m'estava al costat de la finestra, llegint i sentint com les gotes de pluja picaven en el vidre. Hi havia, no sé, com certa empatia entre els versos del llibre i el paisatge de platja solitària, de sorra humida, que s'anava formant davant meu. Al final vaig sortir a passejar (portant-me el llibre dins l'abric) sota la pluja i, a la tornada, inspirat en totes les emocions viscudes, vaig escriure un poema que forma part del meu llibre La solitud. Hi han dos poemes que em van influir a l'hora de escriure'l: Platja d'Alexandria i De vegades. Aquí els trobeu:

Platja d'Alexandria

L'estiu finia i el mar
mostrava impúdic les primeres onedes
no banyades.

Vas dir-me: el desig és canviant
com daus llançats cada cop
amb un nombre diferent.
Vaig dir-te: sóc cada cop més pobre de tu,
i més ric en record.

El mar també pot naufragar
dins un vaixell.

De vegades

De vegades m'apareixes a la memòria
com una ciutat vista des del mar:
amb l'ànsia d'arribar-hi,
o com el mar vist entre els carrers d'una ciutat:
amb l'ànsia de banyar-m'hi.

De vegades el teu record creix en mi
com una ciutat que enderroca les muralles
i els nous carrers que es creuen
duen el teu nom
i el meu.

De vegades sóc conscient
que l'únic lloc on vaig poder viure sense el mar
va ser el teu cos.

De vegades t'oblido
com una ciutat que de nit
no veu el seu mar negre.

I tu també em vas oblidant
com un port cada dia amb menys vaixells,
amb menys mar cada dia.

Manuel Forcano


diumenge, 16 de setembre de 2012

RECITAL DE POESIA A SABADELL


GRAN RECITAL DE FESTA MAJOREl passar diumenge 9 de setembre de 2012, a les 20 hores, va tenir lloc al pati de la Casa Turull, seu del Museu d'art de Sabadell (carrer del Doctor Puig, 16), una lectura pública de poemes a l'entorn del viatge, organitzada per Papers de Versàlia en el marc de la Festa Major de la ciutat.
Hi van participar els següents autors:
Ferran Anell, Marcel Ayats, Anton Carrera, José Luis García Herrera, David Madueño, Víctor Mañosa, Maite Mòdol, Francesc Reina, Josep Maria Ripoll i Maite Soler.
L'acte va comptar amb les col·laboracions musicals de Montse Munill, flauta travessera i Rosa Navarro, violoncel.

Va ser un recital ple d'evocacions al viatge, tant al viatge interior, el viatge vital, com el viatge a llocs llunyans (o pròxims) que deixaren en el poeta una empremta profunda. Un recital amb veus diferents, amb diferents maneres d'apropar-se al poema però amb una intensitat que -crec molt sincerament- va agradar molt al públic assistent.
Aquí us deixo una fotografia amb la meva intervenció:


I també un poema del poeta David Madueño. No recordo ben bé si el va recitar. Si no va ser així, és un gran poema que mereix estar en aquest blog:

Escaladors
Amunt, sempre amunt,
trescant com els isards
que senten l’ombra blava
dels caçadors que els petgen.
Amunt, ja que el terreny
no sap de desnivells.
Del naixement sortim
sense grampons ni xerpa,
a peu descalç i nus.
Sempre caient amunt,
que el món viu trastocat
amb l’engany de l’ascens:
l’esforç que fem ens mena
cap al pic de l’infern.


David Madueño Sentís

dimarts, 4 de setembre de 2012

PROPIETATS DE LA PENA, Poema de VICENT ANDRÉS ESTELLÉS


Avui, 4 de setembre, és l'aniversari (tindría 88) de l'estimat, i magnífic poeta, Vicent Andrés Estellés. M'afegeixo a tots els homenatges que se li estàn fent en el dia d'avui. En dies, aquestos, on poetes de la fortalesa, la valentia i la rotunditat d'Estellés són tan necessaris. La poesia, com deia Celaya, és un arma carregada de futur, i d'esperança contra la desigualtat i la injusticía. Recuperem, doncs, la paraula del poeta i fem realitat la pàtria dels somnis.

PROPIETATS DE LA PENA
Assumiràs la veu d'un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t'han parit per a dormir:
et pariren per a vetllar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l'home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl.labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d'antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se'n riguen, potser et delaten;
tot això son banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res sino s'és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

dijous, 19 de juliol de 2012

EL MEU LLIBRE LA SOLITUD, JA ÉS AQUÍ


El meu llibre, La Solitud, amb el qual vaig obtenir el premi Festa d'Elx 2011, editat per la editorial 3i4 de València, ja és aquí. Ja és una realitat. Ja l'he tocat, l'he sentit, l'he mimat, l'he petonejat, l'he acariciat. Estic molt, molt content. És un somni fet realitat. És el meu primer llibre en català, és una fita molt important per a mí. És la culminació d'un senyal d'identitat i d'un procés normal cap a aquest bilingüisme que visc amb tota naturalitat. Li desitjo molta sort i confio que li agradi a molta gent, que tingui molts lectors i que, des d'ara, camini sol pel món, lliure com l'ocell que viu dins nostre. Us deixo aquest poema com a petita mostra:

RIU TER

Te'n vas camí avall, cap al riu.
El matí és fred i l'aigua transparent
salta entre les pedres. Semblen
peixos d'argent les teves mans,
quan agafen un tros de cel gris
reflectit sobre la remor de l'aigua.
El vent mou les fulles d'una tardor
que s'arrapa a la pell com si fos
l'inici d'un temps vulnerable. Plou
i t'amagues, mentre resisteixin,
sota els pins que et resguarden
d'un aigua calmosa, sense recança.
Uns ocells aixequen el vol
així que la pluja escampa.
No és l'alçada del vol, penses,
el que enveges. És la pau, la serenor,
de tot el que t'envolta.
Camí amunt, tornes a casa.

diumenge, 15 de juliol de 2012

GOS, Poema de Estel Solé i Casadellà




L'altre dia, dins del marc del 1er. Festival Internacional de Poesia de Sant Vicenç dels Horts, vaig tenir l'oportunitat de conèixer una jove veu poètica que no coneixia. És tracta de la molinenca Estel Solé i Casadellà, que va recitar poemes del seu llibre Dones que somiaven ser altres dones, dins del qual s'inclou el poema que porto avui a aquest bloc. La seva poesía -la de la Estel- cerca aquesta part animal, primària, que hi ha a cada un, explora els racons que dominen les arts de les passions i no pas la raó, amb una gran carrèga física, de contacte i proximitat, de sensualitat i erotisme. Tot això expressat amb un llenguatge modern, actual, però sense deixar d'incorporar moments de gran lirisme i de belles reflexions poètiques. Us deixo aquest poema de l'Estel:

GOS

Al parc hi ha un gos que se t'assembla.
Camina capcot, es pixa al peu dels fanals,
i s'amorra al cul de femelles en zel
que l'aparten amb la cua
per pollós i desgraciat.

Un tros de merda li sembla un gran festí
-a ell, que tenia el morro fi-
i el devora amb ànsia com si fes mesos
que passa gana, fred i son.

Quan he marxat m'ha seguit fins al portal de casa
i m'ha mirat amb ulls d'haver perdut una batalla.
He tancat la porta i he pensat:
conec un home que se t'assembla.

Estel Solé i Casadellà

diumenge, 8 de juliol de 2012

LA SOLITUD, A IMPREMTA

Amics i amigues que, per una raó o un altra, heu passejat per aquest racó, dir-vos -o més bé expresar-vos- la meva satisfació perquè el meu llibre LA SOLITUD, amb el qual vaig obtenir el premi Festa d'Elx 2011, ja ha entrat en impremta. L'edita l'editorial 3i4 de València. Aixó vol dir que, passat l'estiu, immersos en la tardor, començaré una petita ronda de lectures i de presentacions. Ja us hi aniré avançant. Mestrestant, ací us deixo un dels poemes que pertany al llibre.

Hotel Nebraska


               Para Anne Sexton, in memoriam

Un llit desfet i una tauleta de nit
amb un llibre de poemes de Sylvia Plath.
Un flascó obert i un grapat de píndoles
pel terra. Roba bruta i una maleta
buida de records i de dreceres.
Una dona nua entre els llençols.
Natura morta. Una dona que dorm
navegant solitària pel mar dels insomnis.
Un raig de llum travessant les persianes
que defensen la foscor gélida de la tristesa.
Un raig de llum que encén
el dia que comença on acaba la nit,
i la malenconia.
Una cambra tancada. L’últim refugi
on el silenci escriu
el nom d’una dona que dorm
–dins d’un pou negre-
sota la cançó de l’oblit.

José Luis García Herrera



dijous, 29 de març de 2012

Poema CIUTAT, de Dolors Miquel




Avui, dia de vaga, de embussos, d'estar-me molta estona al cotxe mirant els carrers, les cases, la gent... he tingut l'oportunitat (per tal de superar el temps d'espera i no cremar la paciència) de contemplar la bellesa d'aquesta ciutat que m'estimo com cap altra, d'aquesta ciutat que em té robat el cor i es diu Barcelona. Aquí us deixo un poema de Dolors Miquel, del seu llibre El vent i la casa tancada, publicat l'any 1990. La ciutat del poema no és Barcelona, però el sentiment que desti.la és aplicable a totes les ciutats.

CIUTAT

Te n'he parlat tantes vegades, de la meva ciutat,
la ciutat dels meus divuit anys, els carrers, les cases,
el castell al cim, el riu, les sèquies,
l'alegria dels bars, l'alegria del vi,
els besos ebris, fugissers, com l'escuma,
l'atzur del cel sota els àlbers del riu...
Te n'he parlat tantes vegades, però alguna cosa
més enllà de persones i objectes em fuig,
alguna cosa molt meva, un vent íntim
que hi és cobrint-ho tot com aleshores la boira.

Dolors Miquel

dimecres, 21 de març de 2012

QUATRE PARAULES, de Narcís Comadira


Avui, 21 de març, és el dia mondial de la poesia. A casa m'ha arribat un fullet editat per la Institució de les Lletres Catalanes i l'Unescocat amb un poema de Narcís Comadira per celebrar-ho. El poema es titula "Quatre paraules" i l'ha escrit expressament per aquesta conmemoració. A més, del català l'han traduït a una vintena de llengües. Per a tots/es que no us hagi arribat el fullet us el deixo penjat en el meu bloc:

QUATRE PARAULES

Mig en somnis, un àngel
se m'apareix i em tempta:
escriu, fes un poema.
       Vull treure-me'l de sobre,
vull dormir el son dels justos,
o el son dels pecadors,
        m'és igual. Vull dormir.
Però ell insisteix.
Té, diu: quatre paraules:
       món, país, llengua, amor.
I afegeix: gairebé
ja t'he fet el poema.
       Jo li dic: si escric món,
bé hi hauré d'afegir
desastres, fam i guerres.
       Si escric país, ja entro
al territori foll
de l'ésser i dels fantasmes.
       I si escric llengua, veus?
el dolor em trenca l'ànima.
No puc escriure més.
       I em diu: tu escriu amor
pel món i pel país
i per aquesta llengua
       que es mor i et trenca l'ànima:
veuràs que encara pots
fer aquest i mil poemes.

Narcís Comadira

dijous, 15 de març de 2012

CARN ENDINS, de Carles Vicent Siscar i Vicens


Aquests dies he estat per terres holandeses, concretament a la ciutat de Hilversum, a uns 25km d'Amsterdam i en direcció a Utrech. M'he portat uns quants llibres de poesia, entre ells, Carn endins, del poeta valencià Carles Vicent Siscar i Vicens. Amb aquest llibre va obtenir el XXX Premi de Poesia Senyoriu d'Ausias March i fou publicat per la editorial 3i4. Un llibre que explora pels camins dels sentits, que fa de la intimitat la forma d'una llum interior que il.lumina la part més essencial de la carn i la paraula. Aquí us deixo uns dels poemes d'aquest llibre:

SOLTA LA CABELLERA

Passes,
i t'obris,
i't'escampes,
amb una llengua roja i salvatge,
com una flor adulta i gegantina. lluent,
davant de l'aire.

Ets un glop, esclat, una flama,
una cortina d'algues, olor etèria,
un record, una promesa.

Amb un brum de llum marina,
vas deixant per la vorera,
una sentor de fondalada, de llit
mullats per tantes nits plenes d'estrelles,
de paraules, de naufragis, de riures,
tots esbravats als estuaris
de la teua carn que abrusa humida.

A penes et quedes
perquè et respire arrel i terra,
coratge.
I et perds carrer avall com una pluja,
entre un bullirde vegetació i luxúria,
de convit, de boca oberta,
incandescent,
i lliure.

Carles Vicent Siscar i Vicens

dissabte, 3 de març de 2012

POEMA EL COS DE L'ELEGIA, de VICENÇ LLORCA


Llegint poemes aquesta tarda, en el mar de la solitud, enmig del retrobament amb els versos i les imatges d'un temps que ja és tan sols memòria, he tornat a llegir aquest poema del poeta barceloní Vicenç Llorca. Un poeta que sap fer del viarge un lloc de trobada, que explora el món des d'un existencialisme profund i necessari, que fa que el seus poemes despertin preguntes que tu també et fas i que la seva paraula, pausada i precisa, desperti també l'emoció de l'instant viscut. Aquí us deixo un dels poemes que he llegit aquesta tarda.

EL COS DE L'ELEGIA

Què puc tocar de tu quan ets absent?
Què tinc de tu que arbitra rostre i mida?
Amb cor de nit, hi ha un somni que ens impulsa
a omplir de cos el clos buit d'una mà?
Tan sols així m'explico que retingui
la soledat un punt sòlid en mi,
el gust del fons de l'oli a la ceràmica.
Saber-te així –propera en l'horitzó,
domant l’absurd, desant l'atzar amb calma,
tant més endins com més llunyà el camí-
m'ha regalat el guany de les distàncies,
l'afany del pas que acosta riu i port.
Haver-te així sabut tan jo, tanta ànima
comunicant pels buits la passió,
em fa avinent que m'has valgut la vida.
I ha estat l'amor aquest tacte incorpori
que ha pres record i esclat en l'alegria?

dijous, 23 de febrer de 2012

EL MEU ESTIL, poema de JORDI VALLS


Avui m'han preguntat quin era el meu estil poètic. Perdò? Com a molt podria dir quines són les coses que m'inspiren a escriure. Però d'estils, la veritat, no en sabria dir. El que si m'ha recordat aquesta pregunta és un poema del poeta barceloní, Jordi Valls, titulat "El meu estil". No és un poema que parli d'estils de poesia, però una cosa m'ha portat a un altra. Jordi Valls és un poeta sorprenent, de molta força visual i amb una mirada crítica molt necessari per entendre aquest món en el que vivim, o intentem viure.

EL MEU ESTIL

Ho sento, és el meu estil. No tinc la pietat
que s’espera després de l’agressió. Violent
puc sentir el ressentiment i la rancúnia
dels que no van sobreviure el pas de l’horror.
No perdono els ancians desvalguts i simpàtics
que han destruït els fonaments de la convivència;
genocides amb les mans brutes de sang seca,
criminals de guerra, prostàtics i amb bastó,
que ens diuen “eren altres temps i no me’n recordo”.
Vellets amb ulleres fosques i tremoloses,
de somriure bondadós i paraules tendres
nodreixen el monstre de la pròpia mentida.
Ho sento, és el meu estil i us trec les ulleres
sense permís ―amb els anys la lletjor es matitza
i cal que us miri als ulls, fit a fit, amb paciència.
Que trist entre tanta ceguesa descobrir-me.

Jordi Valls

dissabte, 18 de febrer de 2012

VETLLA (UN POEMA), de JORDI LLAVINA


A la web de l'editorial 3i4 de València he trobat la següent noticia:
Vetlla (un poema). Premi Octubre de Poesia 2011
Vetlla (un poema) parteix d'un argument narratiu: l'ambigua relació entre un noi una noia l'any 1984. Un llibre de poemes regalat per ella al noi permet recuperar la memòria d'aquesta relació molts anys després.

PRÒXIMAMENT Amb aquest llibre, l'escriptyor Jordi Llavina guanyava el Premi Octubre de Poesia 2011. Unes pàgines amb argument narratiu i hibridacions de gènere al voltant d'un llibre de poemes. Els versos citats d'aquell llibre van il·lustrant assumptes tan diversos com el desig, la gelosia, l'experiència estètica, el suïcidi, la mort o la pèrdua de la innocència. Novel·la, doncs, però també crònica d'uns anys (dels vuitanta ençà) i, per descomptat, obra lírica.

Qui és Jordi Llavina
Jordi Llavina (Gelida, 1968) és llicenciat en filologia catalana. Treballa com a periodista cultural. Ha publicat els llibres de contes Ningú ha escombrat les fulles (2008) i Londres nevat (2009; aquest segon, traduït a l'asturià), la novel·la infantil L'arqueta dels rellotges (2012) i els llibres de poemes La corda del gronxador (premi Joan Alcover 2005), Diari d'un setembrista (premi Alfons el Magnànim 2007 i premi de la Crítica Serra d'Or) i Pais de vent (premi Vila de Martorell 2010).

Aquí us deixo un poema de Jordi Llavina:

Cor meu
No en tens cap altre: és el teu cor.
Tan coriaci, i més inexpugnable
que les figueres de moro que creixen
en timbes fondes, ferestes com tombes.
En canvi, altres vegades, fonedís,
retut i vulnerable com la figa
que, des del mirador d’una branca alta
al veïnat amable d’un jardí,
ha caigut al carrer i, oferta al trànsit,
sembla que es queixi –estremida, esclafada—
sota el corró pneumàtic d’una roda,
o que potser es va descosint –petita
víscera— a la mà cuitosa d’algú
que l’ha collit de terra i ara pren
tant de delit pastant-ne l’hemorràgia.

Jordi Llavina

diumenge, 12 de febrer de 2012

UN POEMA D'ANNA ROSSELL


Aquests dies, llegint l'antologia TARDES DEL LABERINTO, on comparteixo poemes i relats amb els amics del "Laberinto de Ariadna", tinc la oportunitat d'assaborir i descobrir els esplèndids textos d'un bon grapat d'amics que escriuen una literatura d'avui, rabiosament actual i de molta qualitat.
Avui voldria destacar la poesia i la figura d'Anna Rossell que escriu una poesia carregada de compromís (humà i social), de caire filosòfic i de gran sensualitat. M'agrada molt com els seus poemes van guanyant en significat a mida que els llegeixes, com la seva paraula, la seva veu, el seu llenguatge conformen uns poemes de gran riquesa existencial. Aquí us deixo una mostra:

Les veus que em sento a dins
parlen de tu,
em diuen cada bri
de l’herba del teu cos
perquè m’hi ajaci.
M’atansen espais pregons de plenitud
que no ocupem
per no despertar l’ombra
que jeu, adormida,
al meu costat.
Quina paraula nodrirà el seu somni,
tan poderosa, que vivim sotmesos
al seu jou?
Vetllem el son d’un esperit boirós
sense contorns,
que escampa per nosaltres una nit
que no volem fer nostra.

I tanmateix, seguim obedients el seu dictat.
Com un destí implacable.

del poemari La veu per companya

dimecres, 1 de febrer de 2012

REFLEXIÓ DE LA LLUM, de Susanna Rafart


Aquests últims dies, i sense poder donar gaires pistes de perquè, el llibre de Susanna Rafart, Reflexió de la llum, ha estat un llibre que he llegit molt sovint i he tingut al meu costat. No sóc un gran coneixedor de la seva poesia, i he de reconèixer que fa ben poc que la he descobert, però la seva poesia, per la riquesa de vocabulari, per les forces de les imatges, pels temes que tracta... m'ha interessat molt i m'ha reportat molts bons moments de lectura. Us deixo un gran poema, al meu entendre.


Desar la llum com una tela antiga
amb el paper que calla en el calaix
i obrir la veda de paraules certes
entre panteres negres com un puny.
Cercar en el mapa de les mans
camins tenaços cap a llavis lents;
tocar la sal del cos i fer-ne ribes
on encallar les pors i els seus inferns.
Podrir la fosca i veremar-la tota,
batre el silenci a cops com l'animal
lligat al sac d'un sacrifici breu;
no tenir res, però pensar com Déu,
infondre aurores brunes als teus peus.

Susanna Rafart

dimarts, 17 de gener de 2012

POEMA MANHATTAN NIGHT CLUB


Els bons amics de La Comarcal Edicions, d'Argentona, dintre de l'espai Inèdits de la seva web, em van donar, fa uns quants dies, l'oportunitat de publicar aquest poema. Moltíssimes gràcies. Gràcies a tots ells i, especialment, a la Sílvia Tarragó.


‘Manhattan Night Club’

Les portes de la nit mai són tancades,
ni trobes en els penjadors ales d’àngels.
Aquí tot és mentida, o així ho sembla,
però potser la veritat més crua s’hi amaga
entre les voltes de fum i les paraules
que expressen la solitud de qui les calla.
La nit s’empassa a glops d’enyorança
els cops de cor que il·luminen amb llum roja
les cites amb l’amor infidel de la memòria.
Un joc de perdedors sobre la pista
d’un ball breu sense endemà, sense recança
pel cos que damunt la vora del llit
espera el sou més antic de la tristesa.
Aquí tot és mentida i ningú s’estranya
si entren o si surten veus de matinada. Ja ho saps.
Les portes de la nit mai són tancades.

José Luis García Herrera