diumenge, 12 d’abril de 2020

QUADERN D'ESCÒCIA, ressenya de Marta Giné i Janer

    El passat dijous 27 de febrer vaig rebre el premi Ritmes de Poesia del Premi Paraules a Icària pel meu llibre Quadern d'Escòcia que, dintre d'unes setmanes, sortirà publicat per l'editorial Saragossa. D'aquest llibre la escriptora i filòloga Marta Giné i Janer ha escrit aquesta ressenya. Li estic molt agraït i la comparteixo amb tots vosaltres.





Quadern d’Escòcia


    La literatura de viatges és tan nombrosa que constitueix un subgènere dins de la narrativa. No tan habitual, però, és trobar un volum de poesia, el títol del que ara es comenta evoca una mena de dietari de viatge.

     José Luis García Herrera, que havia guanyat el “Premi Paraules a Icària” (secció de poesia “Ritmes”), l’any 2015, torna merescudament a fer-se’n vencedor amb aquest, “aparentment”, dietari.

     Estem davant d’un llibre molt ben estructurat: una primera part que evoca el motiu del viatge a Escòcia (un desencís vital, només suggerit) i l’aclimatament difícil a l’estranger, tan a la natura com als éssers breument trobats. Diversos capítols en els quals el poeta ̶- creiem que seguint les petges de Baudelaire ̶ , s’endinsa en els panorames (naturals, artístics, socials, humans...) escocesos i els escriu, com qui busca entendre el seu propi interior. I una part final que constitueix el viatge de tornada, entre desig i impotència.

     Les citacions que obren el volum, una meravella, donen les pistes per on anirà l’autor: breus fragments d’Iborrai Forcano (pel que fa als referents més recents, en llengua catalana), Yeats i Brodsky (per a clàssics en llengua anglesa) confirmen que el viatgeforàés l’estímul per endinsar-se en el viatge interior. altres escriptors són citats al llarg del llibre, en un estímul para textual que confirma el camí emprès per l’autor.

      En el llibre, paisatges, persones i escriptura no representen, per al “jo” desencisat cap consol, ans –per la rudesa del panorama, per la distància cultural humana, per, més enllà dels tòpics, la dificultat que és l’escriptura– tot constitueix una confirmació clamorosa de solitud i de neguit.

      El jo poètic fa confluir en una mateixa metàfora l’aïllament de l’entorn i els entrebancs de la creació escriptural, a més de dir-se, com de difícil és escriure quan la vida s’engruna, com l’escriptura no arriba a refer la vida...

     El jo poètic, sense donar cap lliçó, camina cap al fons d’ell mateix (acompanyat pel saber que dona la maduresa)i, ensems, es projecta en la vida, tan la humana com la resta, defora (el símbol del vidre i de la finestra sovintegen): “El paisatge és en tu” (J. Sala).

L’ànima del jo poètices fon en els panorames esplèndids d’Escòcia, ja sia el NeistPoint, Flanders Moss..., ja sia l’aigua en totes les seves variants, la roca–també en formes diverses, de vegades vivaç, de vegades, freda–o, la seva mixtura, el fangque pot arribar a l’herba i el bosc, real i metàfora del poema.

      Conforme avança el text el “jo” es mostra més obertament, amb la seva necessitat de comunicació humana, malgrattots els murs, neguits i spleenque troba front aquest desig, amb una sensibilitat extraordinària per posar el dit a la nafra de la condició humana i de totes les seves contradiccions. La conclusió del viatge esdevé més enllà d’una veritat personal en assegurar (en el darrer vers)que el desplaçamentno permet “començar de nou”.

      Tot i això, o potser per això, el llibre deixa en el lector un encant nostàlgic que es pot fer propi fàcilment. Es recomana llegir el llibre acompanyant-se d’imatges dels llocs citats per trobar-hi l’exactitud de les correspondències natura/vida en tota la seva bellesa.


Marta Giné Janer

diumenge, 13 d’octubre de 2019

DOLÇ ÀNGEL DE LA MORT, Premi Flor Natural de la "Vila de Nules" 2018

L'octubre de l'any passat vaig tenir la fortuna de resultar guardonat amb la Flor Natural dels Premis Literaris "Vila de Nules" 2018 amb el meu llibre "Dolç àngel de la mort", un humil homenatge al poeta lleidatà Màrius Torres. Un poeta que va emmalaltir de tuberculosi i va ingresar al sanatori de Puig d'Olena l'hivern de l'any 1935 i que, gairebé, no el va abandonar fins a la seva mort, a les acaballes de l'any 1942. 

                   (José Luis García Herrera amb el diploma acreditatiu de la Flor Natural)

L'edició del llibre, en la col·lecció del premis de l'ajuntament de Nules, ha estat a cura del professor, i aleshores membre del Jurat, Ricard Herrero Aràmbul, qui també va dir unes paraules de presentació el passat divendres 4 d'octubre, quan va tenir lloc la presentació oficial del llibre al Saló de Plens de l'ajuntament de Nules.



Per a mi és un plaer, amb el vist-i-plau d'en Ricard Herrero, donar a conèixer el text de la presentació de "Dolç àngel de la mort", doncs en Ricard va transmetre, amb mestratge, amb esplèndida visió crítica, els valors, tan humans com poètics, que els poemes del llibre expressen.

PRESENTACIÓ DEL POEMARI DOLÇ ÀNGEL DE LA MORT, 
DE JOSÉ LUIS GARCÍA HERRERA, 
en l’acte previ al lliurament dels premis dels LXVI Jocs Florals 
Vila de Nules i els IV Premis d’Investigació i Divulgació 
(Nules, 4 d’octubre del 2019)
RICARD HERRERO ARÀMBUL
***
Autoritats, poetes, investigadors, veïns i amics, bona nit.
L’autor del poemari que hui es presenta, José Luis García Herrera, i que va resultar guanyador de la Flor Natural dels LXV Jocs Florals de la Vila de Nules, m’ha demanat si puc presentar l’obra i donar-ne la meua visió personal. Per a mi, evidentment, això és tot un compliment perquè, d’una banda, em permet tancar una tasca que se'ns va encomanar, a mi i als meus companys, la de formar part del jurat que va guardonar l'obra i, d’una altra, perquè, d’alguna manera, em permet acostar els poemes als meus veïns. Gràcies, per tant, José Luis, per permetre’m estar hui ací amb tots vosaltres. 

Dolç àngel de la mort és l'evocació de la vida, l’obra i, sobretot, les circumstàncies del traspàs de Marius Torres, un poeta que va nàixer a Lleida el 1910. El 1935, al desembre, en ple hivern i només uns dies abans del dia de Nadal, va ser ingressat amb tuberculosi al sanatori de Puigdolena, d’on ja no va eixir gaire i on va arribar amb nues mans (p. 12). Aleshores tenia 25 anys, i va morir amb només 32, de manera que quasi tota la seua curta obra va ser escrita al sanatori sent conscient de la proximitat de la mort des d’una resignació o, millor, acceptació madura i serena; és, precisament, esta actitud envers la mort, principalment, la que empeny la creació del poemari que hui presentem.    
Este joc literari a partir de Marius Torres, esta metapoesia que ens proposa José Luis, no només s'anuncia en l’epígraf que encapçala el llibre, en la dedicatòria explícita i en la gran quantitat de referències internes a l'obra de Torres, tant en els versos com en
alguns títols dels poemes, sinó que es presenta en el mateix títol del poemari —Dolç àngel de la mort—, un vers d’un dels poemes més coneguts del poeta lleidatà. 

L’obra de José Luis comença amb els preparatius per a un doble viatge. D'una banda hi ha el viatge que ens proposa el poeta actual, una invitació a endinsar-nos en l'evocació dels últims anys del poeta i, d’una altra, ens transporta al moment en què Marius Torres s'amaneix per al trajecte que el portarà de sa casa a l'establiment sanitari on serà tractat de la malaltia. Com qualsevol viatge, comença amb la preparació de la maleta, on al costat del efectes personals més bàsics, hi ha els records i, sobretot, els versos, a més de l'escassa esperança de guariment. Una vida en l'equipatge, de vegades inestable, humil, i quasi finida que es representa mitjançant la imatge d’una maleta que es mou a banda i banda del seient, sense conèixer amb claredat quin és el destí del viatge: 

Tota una vida arreplegada en una valisa 
que a cada revolt es belluga en el seient,  
que guarda el poc que soc, aquest passat  
que s’enfila, recelós, vers un futur incert. (p. 11) 

En certa manera, este poema ja introdueix les cinc idees que es desenvoluparan al llarg de l'obra: la inexorabilitat de la mort, l'espera calmada i l'acceptació del moment, el goig dels dies que li resten, el balanç vital o la mirada al passat i l'escriptura com a necessitat.
La mort, com a fet irremeiable, que ens fa tancar els ulls com tanco els llibres (p. 32), com a final sobradament anunciat i sabut, apareix a l'obra com una serp, com el fred i la foscor, i com la sal que esterilitza i castra la terra, l'herbicida total. 
[...] la nit escampa sal de gebre sobre el camps 
i el fred deixa sobre la llosa del cor 
un trencadís de papallones mortes. (p.21)
El traspàs, doncs, s'assumeix com a inevitable, No hi ha carrers en el meu horitzó (p. 17), dirà el poeta, però l'espera no serà temuda, sinó que s'accepta com a impost, com a taxa, de la mateixa vida.
La serp de la Mort no s'atura, obeeix el designi del destí 
i s'emporta les arrels del meu cor, d'aquest cos vençut 
que ja no mostra resistència davant l'eterna veritat [...] 
[...] La vida està amb Tu 
i ja no temo la certa i precisa mossegada de la Mort. (p. 35)
És potser esta actitud tan asserenada i madura davant la mort la que commou el lector, tant en l'obra de Marius Torres com en la recreació que proposa José Luis. És, només, la primera de les dos grans lliçons que ens dona el poeta. És una espera calmada, una acceptació més que una resignació, allunyada de tot servilisme i dogma religiós, i gens basada en la por, sinó una consciència tranquil·la de qui sent el final seré d’una vida sense estridències. En este sentit cal entendre la dolçor d’aquell àngel, el del títol del poemari, que ens anuncia una mort que vol ser plàcida, acceptada i en pau. 

Si has de venir, Mort, més val que ho facis ara. 
Tot està disposat sobre la taula dels adeus. [...] 
Si has de venir, Mort, més val que ho facis ara, 
aquesta nit freda de desembre, just avui 
que he tancat el llibre dels desitjos 
i, malgrat la fredor de la tenebra, 
n'estic preparat. (p. 43-44)
Esta actitud tan exempta de tot torbament i que ens meravella com a éssers innatament abocats a la supervivència es perd, de vegades, en una manera d'encarar la situació que ens resulta més humana, més real i, també, precisament, més poruga i covard, la que mostra les debilitats de qui se sent injustament apartat de la vida, de qui pateix d'un dolor que, de tan fort, deixa en les ferides crostes de sal (p. 29). 

Fuig de mi tota esperança. La veritat desfà al matí 
les meravelles del somni, les imatges d'un instant 
on tot sembla perfecte, com era molt abans 
de traspassar aquestes portes d'aigua morta i de calç. (p. 29)
[...]
Maleït destí! La meva ànima es desfà com fulla seca 
sota la petjada dels adeus [...] (p. 43)
El trajecte del qual parlàvem adés ens du al sanatori de Puigdolena el dia 22 de desembre de 1935, data que encapçala el segon poema de l'obra de José Luis i que enceta tota una sèrie d'imatges que fan referència al signe clàssic i més visible de la malaltia, l'expectoració amb sang, lligat a la creació literària. Tot i que les paraules no em salvaran de la tragèdia (p. 21), dirà el poeta, unint dolor i creació literària, una simbiosi que apareix al llarg del poemari com una constant, el poeta reivindica els versos com a herència, com a llegat, com a transcendència i petjada d'allò més profund de l'ésser en el món que aviat abandonarà. 
Del llindar de la porta ja no tinc més futur. [...] 
Escriuré l'últim vers amb el foc de l'instint 
mentre cauen en el paper paraules de sang. 
I ara sí, em marxa la vida, riu avall. (p. 14-15)
Verba volant, scrīpta manent, com Caius Titus va dir al senat romà: les paraules volen, però allò que està escrit roman. 
Qui em negarà el dret a embrancar-me amb les paraules 
que donen raó de ser a tot el que seré a partir d'ara? (p. 16)
L’escriptura, per tant, serà l'únic lligam amb els dies que no vorà, fins al punt que el fruit d'esta activitat, la poesia, esdevé el gestor de fer complir i d'executar la darrera voluntat del poeta; els versos amb potestat de custodiar els béns que una persona ha deixat, la poesia com a marmessora de l’oblit, com es titula l’onzé poema de l’obra de José Luis. 

Morirem, sí. Però no moriran les paraules gravades 
sobre la pàgina vermella del cor. La sang 
no oblida el ritme de la vida. (p. 24)
Vol ser, per tant, un poeta lligat a la vida a través de les paraules que queden enrere (p. 37), un supervivent del naufragi d'una malaltia que es manifesta a través del roig de la sang, que és, alhora, símptoma i la tinta permanent i més visible d'aquell que ha marxat riu avall (p. 14). 
 
Sé que escric els versos per renéixer en les veus 
que rescataran ma sang roja del pou de la mort. (p. 32)
Esta acceptació del tràgic i irremeiable final, del futur immediat, de les vies, dirà el poeta, que moren més enllà de l'horitzó (p. 40), no pot obviar una mirada enrere, un inventari de la vida passada fora del sanatori, del món enyorat i de la quotidianitat familiar que resta únicament en el record.   

Lluny, molt lluny d'aquí, una ciutat desperta 
amb els crits de la vida i els sorolls de la gent 
caminant pels carrers cap als llocs de la feina [...] 
En una d'aquelles cases de la ciutat llunyana 
pararan taula per esmorzar ben d'hora 
i quedarà buida, òrfena, una de les cadires 
on ja fa molt de temps que ningú no s'asseu. (p. 17)
Aquests records de la vida fora del sanatori, dels estudis, dels amors, dels moments en família l'empenyeran a aferrar-se als dies i gaudir-los en una mena de carpe diem del moribund que ja ha perdut l'alé de la protesta, que accepta el designi i que troba en cada dia una pròrroga sagrada, la sort del moribund que agraeix qualsevol plaer mínim, cosa que resulta tan emocionant com la disposició tranquil·la que mostra el jo poètic envers la mort. La defensa del bri de vida que tinc cavalcant per les venes com un animal ferit (p. 43) serà, doncs, la segona lliçó.
Morir no és cap derrota. La victòria, l'autèntica, 
és viure amb la rauxa de qui desitja més vida encara, 
de qui troba vida en la senzillesa de les coses 
sense les quals no tindríem raó de ser. (p. 26)
[...]
Assegut en el banc de les íntimes llegendes 
li guanyo un dia més al guardià del desconcert, 
sabent-me fràgil com la fulla seca, sabent-me fort 
com la paraula que tot ho diu i esdevé sentència. 
Oh vida, no he de negar-te mai la flor d'un somriure! (p. 28)
El poemari que hui tinc la sort d'haver presentat és, al meu parer, una obra que permet una gran dosi d'introspecció a partir d'un tema universal com és la mort. Ofereix al lector la possibilitat d'experimentar una catarsi, la possibilitat de conéixer-se un mateix a partir d'una mirada a les nostres pors més profundes, al nostre jo més íntim que només es permet mostrar-se covard en la solitud del traspàs. És, també, una obra per a tots els públics, cosa que la fa destacar encara més en un moment on preval l'originalitat per se i l'exclusivitat per damunt de tot. Dolç àngel de la mort presenta un ritme lent, o millor: pausat, que es gaudeix encara més en una època de presses i neurosi; un llenguatge líric, poètic, sense estridències, ricament humil, amb imatges colpidores sense histrionismes, amb les paraules justes, sense recursos formals buits, que amaguen una gran emotivitat i sensibilitat.  Dolç àngel de la mort és, al meu parer, una obra clàssica, que no vella, una obra universal, que no impersonal, una obra adulta, que no desfasada. Dolç àngel de la mort és, sobretot, i al meu parer, una obra necessària.

Moltes gràcies

RICARD HERRERO
Nules, 4 d’octubre del 2019 


 
    (Ricard Herrero Aràmbul i José Luis García Herrera, durant els seus parlaments)

Per finalitzar aquesta crònica, us vull deixar amb un dels poemes del llibre. Amb el desig de que us agradi i que us animi a 2 fets: a llegir aquest llibre i a interessar-vos per la vida i l'obra poètica de Màrius Torres.

LLUM DE PRIMAVERA
La força de la vida cavalca dins del nostre esperit.
Així lluitem, així defensem les nostres creences,
més a prop del cor restarà el fragor de la glòria.
Morir no és cap derrota. La victòria, l'autèntica,
és viure amb la rauxa de qui desitja més vida encara,
de qui troba vida en la senzillesa de les coses
sense les quals no tindríem raó de ser.
Un cel pur, els trèvols que verdegen, les flors
dels ametllers que voregen els camins del sanatori...
reforcen la meva passió per aixecar-me un dia més,
per conversar i escriure un nou vers
per sobre les sagetes que em llança la mort.
La vida és amb mi. Cada segon d'aquest miracle
és un regal del cel. Aquesta és la victòria.



divendres, 26 de gener de 2018

EL COR DEL VIOLÍ, ressenyat per Marta Pérez Sierra

El passat 21 de gener, al seu bloc 4lletres.cat, la poeta Marta Pérez Sierra, publicava aquesta ressenya sobre el meu llibre, El cor del violí



El cor del violí, de José Luis García Herrera va obtindre la Flor Natural en l’edició del 2016 dels Jocs Florals de Nules.
Vint poemes de vers lliure amb una cita inicial de Miquel Martí i Pol, que s’interroguen sobre la vida, el pas del temps i la mort. Ens ho diu ben clar en el primer poema del llibre quan m’interrogo i reconstrueixo l’univers, poema que m’ha colpit pel vers que comença i es repeteix al final: Dins el mirall hi ha un home que no conec. Dins aquest home deu bategar un violí, lliure, sense memòria, que sona com la pluja, a vegades negre, que en tot busca un mirall on reflectir-se. Engabiat cerco el mirall de la finestra, aquest mirall l’aboca a l’exterior i al seu interior. A la introspecció constant. A l’altra banda del carrer, a la boira, als paisatges interiors. A un temps que és com el vent o la mort, sense records. El vent, com la mort, no té memòria/ ni compta els dies per derrotes. A la reflexió del que és escriure poesia: escriure un poema és més feixuc/ que pujar carrerons escarpats, cimentats amb pedres. Un poeta que escriu versos d’ungles trencades i deixa sota el llit paraules mal plegades (com m’agrada aquest vers!) i ens inunda d’emoció i de música. D’intensitat. Les paraules parlen per mi com fulles seques. I sí, té raó, anem morint en cada paraula, però també anem gaudint en cada poema seu que llegim. A cop de versos…
 
Marta Pérez Sierra

dimecres, 12 d’abril de 2017

CRÒNICA DE PLUGES

A inicis d'abril ha sortit publicat el meu últim llibre de poesia, Crónica de pluges, amb el qual vaig obtenir el premi de poesia "Guillem Colom Ferrà-Vall de Sòller".

                                          (Crònica de pluges - Edicions Documenta Balear)

Com diu a la contraportada: Crònica de pluges neix de la reflexió sobre el pas del temps i de les pèrdues. L'aigua, la pluja, com a metàfora de tot allò que la vida ens donà i s'endugué. I el desig que la paraula poètica atrapi aquests bocins d'història i de memòria dins l'espai estret, breu, i alhora intens, del poema. Una mirada interior, de temps emocional, que vol abastar el calidoscopi de les diferents etapes vitals que, al llarg de la vida, anem encaixant en la crònica dels dies. Una passejada sota la pluja que esborra, amb la boirosa tristor dels comiats, les nostres petjades. I la poesia com a testimoni fidel del nostre pas.

dimecres, 30 de desembre de 2015

RESSENYA DE "PASSATGE A L'HIVERN" per Teresa Costa-Gramunt

La poeta Teresa Costa-Gramunt va publicar, a l'Eixdiari, el passat 29 de desembre de 2015, aquesta ressenya literària sobre el meu llibre "Passatge a l'hivern" (Premi Miquel Ángel Riera de poesia- Ciutat de Manacor 2015).
Li estic molt agraït per la seva visió del llibre i per les seves paraules, doncs, sense cap mena de dubte, en el seu anàlisi ha plasmat l'essència del llibre, el veritable moll de l'os.

Passatge a l'hivern

Teresa Costa-Gramunt 29-12-2015

Imatge coberta 'Passatge a l'hivern'. Eix


Els rius retornen al seu lloc d’origen (Ecl.1).
És per això que la naturalesa de la criatura vol que estimi
Déu més que a ella mateixa.
L’origen i el final, el bé i el final són idèntics.
Mestre Eckhart
Amb Passatge a l’hivern (Edicions Món de Llibres), aquest poeta de llarg recorregut i activista de tantes iniciatives culturals que és José Luis García Herrera (Esplugues de Llobregat, 1964, i actualment resident a Abrera), va obtenir el Premi Ciutat de Manacor de Poesia Miquel Àngel Riera 2015.
 
Les edats dels humans troben metàfora en les estacions de l’any. L’estació de l’hivern és la darrera del cicle vital, que comença amb el naixement i continua amb el creixement, fent el cim en la maduresa i davallant fins a l’extinció. Cada edat dels humans té el seu passatge, i el de la mort és el passatge a l’hivern.
 
A propòsit d’aquest passatge fins a l’hivern definitiu en la persona estimada del pare, José Luis García Herrera ha construït un llibre de poemes on va desplegant, per aquest ordre: el sentiment de desemparança inicial per la mort i l’absència del pare; la remembrança pel batec de la terra que el pare, pagès, estimava com a ell mateix; el recompte d’imatges i semblances de la vida, tant la compartida amb la família com la pròpia viscuda en solitud; i l’anotació de les petjades en el paisatge de la vida d’aquests caminants que som tots nosaltres, exiliats d’un paradís que és la imatge de la complitud de la vida i cap a la qual ens volem encaminar, seguint l’instint dels nostres origens també celestes, com deia el nostre savi Joan Oró; som pols d’estrelles.
 
En aquest camí de retorn als orígens, no tots partim amb la mateixa sort quant a l’entorn quotidià, però sí que partim amb la mateixa oportunitat, aquesta de signe espiritual, de no enterrar els talents de l’evangeli, de fer-los fructificar en la terra real, però també en la terra de l’ànima.
 
Per al nostre poeta, la figura paterna és un exemple d’aquest treball integral, és a dir, en cos i ànima, on no hi ha res, ni un sol moviment d’aixada ni vincladura del cos, que no tingui el seu sentit profund i que no busqui, com en l’abraçada amorosa, el contacte més intens amb el sagrat de la vida que es manifesta en la terra:
   
     Ja no recordo quin gust té la terra.
     Ho vaig saber quan el pare,
     ja de bon matí,
     sortia al camp amb l’aixada a l’espatlla.
     Moltes vegades l’havia vist
     amb un grapat de terra a la mà,
     olorant-la, i parlant-li i,
     portant-se la mà a l’orella,
     escoltant el missatge primitiu de la terra.
     I després, pessigant-ne un trosset,
     es posava un polsim sobre els llavis.
     Jo també vaig tastar aquella terra vermella
     que ens donava els fruits del treball callat
     ple d’angoixes i suors, de sacrificis i desitjos
.
 
Un veritable poema en moviment, el treball del pare; i una eucaristia a través del bes al polsim de terra que llavors vivia en ell a través dels fruits i que ara, com mare amorosa, l’acull. Fent memòria del pare, els versos exactes i inspirats del fill sublimen l’ordre de l’existència, que per a tots comença en aquest polsim de terra vermella en la qual l’esperit de la vida infon el seu alè. Certament el pare és mort, i toquen campanes a mort en els poemes inicials. Però a mesura que el llibre avança, el pare es va fent companyia en els versos que manifesten els moments crítics del fill, moments en què experimenta el dolor per tantes pèrdues i sentiments d’exili. Tota vida humana acumula guanys i pèrdues. Però no perd qui no s’aferra a res que no sigui el sagrat de l’existència. El pare va marxar un hivern, sí. Però mai no mor, és sempre primavera aquell o aquella que obra prodigis en el cor dels seus a través de l’amor. També fins a inspirar poesia com la d’aquest llibre bell com una estrella en la nit dels dols de l’existència. 

diumenge, 18 d’octubre de 2015

PASSATGE A L'HIVERN - Premi de Poesia "Miquel Àngel Riera" de Manacor

El passat 9 de maig, a Manacor (Mallorca) vaig rebre el premi de poesía "Miquel Ángel Riera" pel meu llibre Passatge a l'hivern. Aquest llibre serà publicat dintre d'unes setmanes per la editorial manacorina Un món de llibres. Us deixo un dels poemes que pertany al llibre, titulat "El gust de la terra".

                               (José Luis García Herrera rebent el premi "Miquel Angel Riera")


EL GUST DE LA TERRA

 
Ja no recordo quin gust té la terra.
Ho vaig saber quan el pare,
ja de bon matí,
sortia al camp amb l’aixada a l’espatlla.
Moltes vegades l’havia vist
amb un grapat de terra a la mà,
olorant-la, parlant-li i,
portant-se la mà a l’orella,
escoltant el missatge primitiu de la terra.
I després, pessigant-ne un trosset,
es posava un polsim sobre els llavis.
Jo també vaig tastar aquella terra vermella
que ens donava els fruits d’un treball callat
ple d’angoixes i suors, de sacrificis i desitjos.
Però el pare va caure malalt i els dies
es tornaren camins de boira. Ja, fins a la mort.
Recordo el pare posant-me la terra als llavis.
Però el gust de la terra és un camí d’oblit
farcit de silenci.

dissabte, 28 de febrer de 2015

PREMI RITMES DE POESIA - CERTAMEN PARAULES A ICÀRIA

Després de molt de temps sense pujar un nou post en aquest blog, ho faig per comunicar la notícia de que el passat dia 26 de febrer vaig rebre el premi de Poesia Ritmes del VII Certamen Literari Paraules a Icària, convocat per Edicions Saragossa. El premi és per al meu llibre Bella Ciutat Vella que, com ja podeu imaginar pel títol és un petit homenatge a la Ciutat Vella de Barcelona. Com a petit tast us deixo aquest poema del llibre i que el poeta Eduard Miró va recitar esplèndidament durant l'acte d'entrega de premis al saló d'actes del Districte de Sant Martí.

 
(José Luis García Herrera en el centre de la imatge , al costat de la directora d'Edicions Saragossa, Rosa María Zaragoza)


El músic vell


            A un músic el nom del qual no recordo           

Al costat nord de la catedral, més enllà
de la deriva dels meus passos,
escolto la música cálida d’una guitarra.
M’apropo i veig a un vell músic
assegut a una cadira plegable de platja
interpretant allò que reconec
-malgrat algunes notes desafinades-
com La Plaça del Diamant.
De sobte, deixa de tocar. Sembla
que s’hagi oblidat de la partitura o, en tot cas,
oblidat d’on queden els ramats dels records.
Però passats un segons hi torna.
En col·locar la mà esquerra sobre el pal
adverteixo que els dits li tremolen.
No es pas una mena de por escènica. Ni fred.
Fa anys, segur, que el carrer
és l’únic escenari on troba la raó del seu cant.
Estem ell i jo sols. Ningú més.
Ell i jo sols sota una crua tarda d’hivern.
Deixo caure unes monedes
dins d’una estreta capsa de fusta.
Em mira i el miro. Dues mirades tristes
i una sola cançó.