dimecres, 12 d’abril de 2017

CRÒNICA DE PLUGES

A inicis d'abril ha sortit publicat el meu últim llibre de poesia, Crónica de pluges, amb el qual vaig obtenir el premi de poesia "Guillem Colom Ferrà-Vall de Sòller".

                                          (Crònica de pluges - Edicions Documenta Balear)

Com diu a la contraportada: Crònica de pluges neix de la reflexió sobre el pas del temps i de les pèrdues. L'aigua, la pluja, com a metàfora de tot allò que la vida ens donà i s'endugué. I el desig que la paraula poètica atrapi aquests bocins d'història i de memòria dins l'espai estret, breu, i alhora intens, del poema. Una mirada interior, de temps emocional, que vol abastar el calidoscopi de les diferents etapes vitals que, al llarg de la vida, anem encaixant en la crònica dels dies. Una passejada sota la pluja que esborra, amb la boirosa tristor dels comiats, les nostres petjades. I la poesia com a testimoni fidel del nostre pas.

dimecres, 30 de desembre de 2015

RESSENYA DE "PASSATGE A L'HIVERN" per Teresa Costa-Gramunt

La poeta Teresa Costa-Gramunt va publicar, a l'Eixdiari, el passat 29 de desembre de 2015, aquesta ressenya literària sobre el meu llibre "Passatge a l'hivern" (Premi Miquel Ángel Riera de poesia- Ciutat de Manacor 2015).
Li estic molt agraït per la seva visió del llibre i per les seves paraules, doncs, sense cap mena de dubte, en el seu anàlisi ha plasmat l'essència del llibre, el veritable moll de l'os.

Passatge a l'hivern

Teresa Costa-Gramunt 29-12-2015

Imatge coberta 'Passatge a l'hivern'. Eix


Els rius retornen al seu lloc d’origen (Ecl.1).
És per això que la naturalesa de la criatura vol que estimi
Déu més que a ella mateixa.
L’origen i el final, el bé i el final són idèntics.
Mestre Eckhart
Amb Passatge a l’hivern (Edicions Món de Llibres), aquest poeta de llarg recorregut i activista de tantes iniciatives culturals que és José Luis García Herrera (Esplugues de Llobregat, 1964, i actualment resident a Abrera), va obtenir el Premi Ciutat de Manacor de Poesia Miquel Àngel Riera 2015.
 
Les edats dels humans troben metàfora en les estacions de l’any. L’estació de l’hivern és la darrera del cicle vital, que comença amb el naixement i continua amb el creixement, fent el cim en la maduresa i davallant fins a l’extinció. Cada edat dels humans té el seu passatge, i el de la mort és el passatge a l’hivern.
 
A propòsit d’aquest passatge fins a l’hivern definitiu en la persona estimada del pare, José Luis García Herrera ha construït un llibre de poemes on va desplegant, per aquest ordre: el sentiment de desemparança inicial per la mort i l’absència del pare; la remembrança pel batec de la terra que el pare, pagès, estimava com a ell mateix; el recompte d’imatges i semblances de la vida, tant la compartida amb la família com la pròpia viscuda en solitud; i l’anotació de les petjades en el paisatge de la vida d’aquests caminants que som tots nosaltres, exiliats d’un paradís que és la imatge de la complitud de la vida i cap a la qual ens volem encaminar, seguint l’instint dels nostres origens també celestes, com deia el nostre savi Joan Oró; som pols d’estrelles.
 
En aquest camí de retorn als orígens, no tots partim amb la mateixa sort quant a l’entorn quotidià, però sí que partim amb la mateixa oportunitat, aquesta de signe espiritual, de no enterrar els talents de l’evangeli, de fer-los fructificar en la terra real, però també en la terra de l’ànima.
 
Per al nostre poeta, la figura paterna és un exemple d’aquest treball integral, és a dir, en cos i ànima, on no hi ha res, ni un sol moviment d’aixada ni vincladura del cos, que no tingui el seu sentit profund i que no busqui, com en l’abraçada amorosa, el contacte més intens amb el sagrat de la vida que es manifesta en la terra:
   
     Ja no recordo quin gust té la terra.
     Ho vaig saber quan el pare,
     ja de bon matí,
     sortia al camp amb l’aixada a l’espatlla.
     Moltes vegades l’havia vist
     amb un grapat de terra a la mà,
     olorant-la, i parlant-li i,
     portant-se la mà a l’orella,
     escoltant el missatge primitiu de la terra.
     I després, pessigant-ne un trosset,
     es posava un polsim sobre els llavis.
     Jo també vaig tastar aquella terra vermella
     que ens donava els fruits del treball callat
     ple d’angoixes i suors, de sacrificis i desitjos
.
 
Un veritable poema en moviment, el treball del pare; i una eucaristia a través del bes al polsim de terra que llavors vivia en ell a través dels fruits i que ara, com mare amorosa, l’acull. Fent memòria del pare, els versos exactes i inspirats del fill sublimen l’ordre de l’existència, que per a tots comença en aquest polsim de terra vermella en la qual l’esperit de la vida infon el seu alè. Certament el pare és mort, i toquen campanes a mort en els poemes inicials. Però a mesura que el llibre avança, el pare es va fent companyia en els versos que manifesten els moments crítics del fill, moments en què experimenta el dolor per tantes pèrdues i sentiments d’exili. Tota vida humana acumula guanys i pèrdues. Però no perd qui no s’aferra a res que no sigui el sagrat de l’existència. El pare va marxar un hivern, sí. Però mai no mor, és sempre primavera aquell o aquella que obra prodigis en el cor dels seus a través de l’amor. També fins a inspirar poesia com la d’aquest llibre bell com una estrella en la nit dels dols de l’existència. 

diumenge, 18 d’octubre de 2015

PASSATGE A L'HIVERN - Premi de Poesia "Miquel Àngel Riera" de Manacor

El passat 9 de maig, a Manacor (Mallorca) vaig rebre el premi de poesía "Miquel Ángel Riera" pel meu llibre Passatge a l'hivern. Aquest llibre serà publicat dintre d'unes setmanes per la editorial manacorina Un món de llibres. Us deixo un dels poemes que pertany al llibre, titulat "El gust de la terra".

                               (José Luis García Herrera rebent el premi "Miquel Angel Riera")


EL GUST DE LA TERRA

 
Ja no recordo quin gust té la terra.
Ho vaig saber quan el pare,
ja de bon matí,
sortia al camp amb l’aixada a l’espatlla.
Moltes vegades l’havia vist
amb un grapat de terra a la mà,
olorant-la, parlant-li i,
portant-se la mà a l’orella,
escoltant el missatge primitiu de la terra.
I després, pessigant-ne un trosset,
es posava un polsim sobre els llavis.
Jo també vaig tastar aquella terra vermella
que ens donava els fruits d’un treball callat
ple d’angoixes i suors, de sacrificis i desitjos.
Però el pare va caure malalt i els dies
es tornaren camins de boira. Ja, fins a la mort.
Recordo el pare posant-me la terra als llavis.
Però el gust de la terra és un camí d’oblit
farcit de silenci.

dissabte, 28 de febrer de 2015

PREMI RITMES DE POESIA - CERTAMEN PARAULES A ICÀRIA

Després de molt de temps sense pujar un nou post en aquest blog, ho faig per comunicar la notícia de que el passat dia 26 de febrer vaig rebre el premi de Poesia Ritmes del VII Certamen Literari Paraules a Icària, convocat per Edicions Saragossa. El premi és per al meu llibre Bella Ciutat Vella que, com ja podeu imaginar pel títol és un petit homenatge a la Ciutat Vella de Barcelona. Com a petit tast us deixo aquest poema del llibre i que el poeta Eduard Miró va recitar esplèndidament durant l'acte d'entrega de premis al saló d'actes del Districte de Sant Martí.

 
(José Luis García Herrera en el centre de la imatge , al costat de la directora d'Edicions Saragossa, Rosa María Zaragoza)


El músic vell


            A un músic el nom del qual no recordo           

Al costat nord de la catedral, més enllà
de la deriva dels meus passos,
escolto la música cálida d’una guitarra.
M’apropo i veig a un vell músic
assegut a una cadira plegable de platja
interpretant allò que reconec
-malgrat algunes notes desafinades-
com La Plaça del Diamant.
De sobte, deixa de tocar. Sembla
que s’hagi oblidat de la partitura o, en tot cas,
oblidat d’on queden els ramats dels records.
Però passats un segons hi torna.
En col·locar la mà esquerra sobre el pal
adverteixo que els dits li tremolen.
No es pas una mena de por escènica. Ni fred.
Fa anys, segur, que el carrer
és l’únic escenari on troba la raó del seu cant.
Estem ell i jo sols. Ningú més.
Ell i jo sols sota una crua tarda d’hivern.
Deixo caure unes monedes
dins d’una estreta capsa de fusta.
Em mira i el miro. Dues mirades tristes
i una sola cançó.

diumenge, 15 de setembre de 2013

HOMILIES D'ORGANYÀ - PREMI DE POESIA JOSEP GRAU I COLELL


(José Luis García Herrera durant les seve paraules d'agraïment)

El passat dissabte dia 7 de setembre, dins del marc dels Premis Literaris Homilies d'Organyà i de la Festa i Fira del Llibre Pirinenc vaig rebre el guardó de Finalista del Premi de Poesia Josep Grau i Colell per el meu poema Crònica de la veritat rotunda. Aquesta es la segona vegada que he quedat finalista, doncs l'any 2008 ja vaig rebre el diploma acreditatiu com a finalista del Premi. Com vaig dir durant les paraules d'agraîment després de rebre aquesta distinció, l'any que ve em tornaré a presentar a aquests premis i a gaudir d'aquesta festa de la literatura catalana. És una jornada molt especial, pel paisatge que envolta la vila d'Organyà, pel lloc on es lliuren els premis (la església de Santa Maria d'Organyà) i per les lectures de les homilies (laica i religiosa) que es fan tot just abans del lliurament dels premis.

Aquí us deixo l'últim dels poemes que componen Crònica de la veritat rotunda:


6. Casa tancada

                         És l’hora esperada del vers negre,
                        de la soledat dels mots perduts...
                                    Silvestre Vilaplana

És l’hora esperada de qui a ningú espera.
L’hora morta de la soledat contemplant
la finestra tancada, la cadira buida
i un llarg passadís ple d’ombres lentes
que s’escampen com papallones negres
fugint del mapa esquerdat de les parets.
A la boca resta el regust terrós dels adéus
i l’aire dens de les paraules mai dites.
La casa romandrà tancada. Ningú ens espera.
Tot té la seva fi, com el foc d’un poema
i aquest sol d’hivern.

dimecres, 10 de juliol de 2013

SALVADOR ESPRIU, 100 ANYS DE LA SEVA NAIXENÇA


Just el dia que acabo la lectura de la magnifica biografía sobre Espriu, titulada Espriu, transparent i escrita per Agustí Pons, es compleix el centenari de la naixença del poeta de Sinera a Arenys de Mar. És una biografia molt ben escrita i estructurada. I no només ens parla dels trets vitals del poeta, del seu temps, de les seve influences literaries, si no que també enmarca la biografia dins del pensament i manera de pensar i de viure de Salvador Espriu. Són molts els noms d'escriptors i intelectuals que hi apareixen en aquest llibre. No podia ser d'una altra manera, doncs Espriu va ser una figura cabdal de la literatura catalana des de la aparíció del seu primer llibre, molt abans de que comencés la guerra civil espanyola. M'ha sobtat, no obstant, que en glosari de persones que hi apareixen al llibre, com co-protagonistes de la vida de Salvador Espriu, no aparegui la figura del poeta i crític José Corredor-Matheos, doncs em consta que varen tenir molt bona relació personal i epistolar. Però, suposo, que Agustí Pons, s'ha cenyit, o ha consultat, les fonts més properes o significatives durant la vida i la obra del mestre Espriu. Us convido, us recomano, llegir aquesta biografia per comprendre a l'home, al pensador, al poeta, al gran escriptor que va ser, i serà, Salvador Espriu. Us deixo un dels seus poemes més coneguts i que pertany al llibre La pell de brau.

XXX

Diversos són els homes i diverses les parles,
i han convingut molts noms a un sol amor. 

La vella i fràgil plata esdevé tarda 
parada en la claror damunt els camps. 
La terra, amb paranys de mil fines orelles, 
ha captivat els ocells de les cançons de l'aire. 

Sí, comprèn-la i fes-la teva, també, 
des de les oliveres, 
l'alta i senzilla veritat de la presa veu del vent: 
"Diverses són les parles i diversos els homes, 
i convindran molts noms a un sol amor."

Salvador Espriu

divendres, 26 d’abril de 2013

EL RECINTO DEL FUEGO A LA PASTISSERIA DUCH D'ABRERA

Aquest any, per Sant Jordi, els meus amics de la Pastisseria Duch d'Abrera han tornat a fer-ho. És a dir, han fet que la portada d'un dels meus llibres de poesia (aquest any ha estat el llibre El recinto del fuego) es converteixi en un deliciós pastís de xocolata blanca, pa de pàssic, mantega i melmelada. Gràcies al mestre pastisser Oleguer, que és un auténtic artistàs, i gràcies també a la Teresa i a l'Isaac. Si ells volen, i tinc un nou llibre publicat, em farà moltíssima il.lusió tornar a veure un llibre meu per menjar-se'l. Gràcies amics de la Pastisseria Duch.