diumenge, 12 d’abril de 2020

QUADERN D'ESCÒCIA, ressenya de Marta Giné i Janer

    El passat dijous 27 de febrer vaig rebre el premi Ritmes de Poesia del Premi Paraules a Icària pel meu llibre Quadern d'Escòcia que, dintre d'unes setmanes, sortirà publicat per l'editorial Saragossa. D'aquest llibre la escriptora i filòloga Marta Giné i Janer ha escrit aquesta ressenya. Li estic molt agraït i la comparteixo amb tots vosaltres.





Quadern d’Escòcia


    La literatura de viatges és tan nombrosa que constitueix un subgènere dins de la narrativa. No tan habitual, però, és trobar un volum de poesia, el títol del que ara es comenta evoca una mena de dietari de viatge.

     José Luis García Herrera, que havia guanyat el “Premi Paraules a Icària” (secció de poesia “Ritmes”), l’any 2015, torna merescudament a fer-se’n vencedor amb aquest, “aparentment”, dietari.

     Estem davant d’un llibre molt ben estructurat: una primera part que evoca el motiu del viatge a Escòcia (un desencís vital, només suggerit) i l’aclimatament difícil a l’estranger, tan a la natura com als éssers breument trobats. Diversos capítols en els quals el poeta ̶- creiem que seguint les petges de Baudelaire ̶ , s’endinsa en els panorames (naturals, artístics, socials, humans...) escocesos i els escriu, com qui busca entendre el seu propi interior. I una part final que constitueix el viatge de tornada, entre desig i impotència.

     Les citacions que obren el volum, una meravella, donen les pistes per on anirà l’autor: breus fragments d’Iborrai Forcano (pel que fa als referents més recents, en llengua catalana), Yeats i Brodsky (per a clàssics en llengua anglesa) confirmen que el viatgeforàés l’estímul per endinsar-se en el viatge interior. altres escriptors són citats al llarg del llibre, en un estímul para textual que confirma el camí emprès per l’autor.

      En el llibre, paisatges, persones i escriptura no representen, per al “jo” desencisat cap consol, ans –per la rudesa del panorama, per la distància cultural humana, per, més enllà dels tòpics, la dificultat que és l’escriptura– tot constitueix una confirmació clamorosa de solitud i de neguit.

      El jo poètic fa confluir en una mateixa metàfora l’aïllament de l’entorn i els entrebancs de la creació escriptural, a més de dir-se, com de difícil és escriure quan la vida s’engruna, com l’escriptura no arriba a refer la vida...

     El jo poètic, sense donar cap lliçó, camina cap al fons d’ell mateix (acompanyat pel saber que dona la maduresa)i, ensems, es projecta en la vida, tan la humana com la resta, defora (el símbol del vidre i de la finestra sovintegen): “El paisatge és en tu” (J. Sala).

L’ànima del jo poètices fon en els panorames esplèndids d’Escòcia, ja sia el NeistPoint, Flanders Moss..., ja sia l’aigua en totes les seves variants, la roca–també en formes diverses, de vegades vivaç, de vegades, freda–o, la seva mixtura, el fangque pot arribar a l’herba i el bosc, real i metàfora del poema.

      Conforme avança el text el “jo” es mostra més obertament, amb la seva necessitat de comunicació humana, malgrattots els murs, neguits i spleenque troba front aquest desig, amb una sensibilitat extraordinària per posar el dit a la nafra de la condició humana i de totes les seves contradiccions. La conclusió del viatge esdevé més enllà d’una veritat personal en assegurar (en el darrer vers)que el desplaçamentno permet “començar de nou”.

      Tot i això, o potser per això, el llibre deixa en el lector un encant nostàlgic que es pot fer propi fàcilment. Es recomana llegir el llibre acompanyant-se d’imatges dels llocs citats per trobar-hi l’exactitud de les correspondències natura/vida en tota la seva bellesa.


Marta Giné Janer

Cap comentari:

Publica un comentari