diumenge, 27 de novembre de 2011

BALADA DEL CAMÍ FOSC


A petició de molts amics i amigues, us deixo en aquest bloc el poema BALADA DEL CAMÍ FOSC amb el qual vaig obtenir el VIII Premi de Poesía "Espejo de Viladecans". Desitjo molt que us agradi i sigui del vostre interés.



BALADA DEL CAMÍ FOSC

.......................Alguna cosa es busca.Pel que en sé,
.......................només la dignitat.
.......................La de la vida mentre se’n va anant
.......................cap a la part més fosca del camí.
.......................................Joan Margarit

És mitjanit. Un cel cru de nit d’hivern
ennegreix el pas de les ombres i les hores.
La habitació està a vessar d’amics i familiars
però ningú no gosa dir res ni vol trencar,
amb paraules que faran més gran la ferida,
els plors profunds, neguitosos, de la mare.
Ens envolta un silenci angoixant de mar negra,
un calfred de neu roja dins del cor,
una boira d’enyors amb agulles del gel
que ens crema l’ànima i la pell. El pare és mort.

Hem fet del silenci un castell inexpugnable.
Cadascú, amagat dins dels seus pensaments,
rumia sobre el pes de la història i l’hora trágica
on no hi ha més cónsol que el vol de la nostàlgia.
La mare passa les pàgines d’un álbum vell
on quedaren atrapades les espurnes del temps.
Ja és l’únic que té, l’única imatge que resta
de l’home que descansa sota un grapat de terra.
Els bons records apareixen com llampades
d’una vida sense llum que viu dins de nosaltres.

Per la finestra veig la nit pujant pels arbres.
La meva mirada s’endinsa pel camí fosc
on la caravana del dolor no fa parades.
Més enllà de l’horitzó comença el precipici
del pas del temps, del pes invisible de l’absència
que cau damunt del llindar de les espatlles
com la roca que talla l’alè salí del mar.
El pare és mort. Sobre la gropa negra del record
obro un nou camí per trobar les paraules
que em defensin de l’oblit i de l’herba tallada.

Sec al costat de la mare i estrenyo ses mans.
Per més que l’abraci sé que mai no ompliré
el pou de la memòria ni l’amagatall del buit.
Veig dibuixades en la màscara d’un breu somriure
les ales negres que creuen el mar de la tristor.
I encara que l’amor té sempre l’última paraula
vivim aquesta nit atrapats en el port dels adéus,
amb els ulls anegats per les llàgrimes grises
que brollen del cor d’aquell que estima
a qui ja no podrà retornar les flames de l’amor.

El pare és mort. Els ulls, amb un tel de boira,
repassen els mobles, els llibres i els papers
que envolten els racons d’una presència
viscuda des del fons frágil del meu cor.
Però no és en el silenci brutal dels papers
on el pare perviu com la llum d’un far ardent.
Perviu en la memòria d’aquestes llargues hores,
en els poemes escrits sota el mur de la carn,
en el camí de sorra que esborren les onades,
en el foc que travessa els rius de la sang.

Tot el que resta són capítols del passat, fotogrames
d’una pel.lícula que he viscut com l’home sol
que torna pel camí llunyà de l’infantesa i prega
retrobar en els ulls dels pares aquella il.lusió
que descubreix engrunes de sol sota les aigües.
I ploro per mi, per tot el que he perdut aquesta nit,
pels somriures que guarden silenci sota la terra,
sota els papers que esgarrapen el bri d’un poema
i deixen sobre el penya-segat del meus llavis
les paraules més fosques que omplen els adéus.

Entro a l’habitació on varem parlar l’últim cop.
Ell és ja una veu d’ombres líquides, de llàgrimes
que arrosseguen la llum que tanca el cim del pou.
Deixo anar la mà dreta pels antics prestatges,
per les estanteries on la vida arreplega els anys
sense conèixer el llindar gris de les absències.
Parlo amb ell des de l’obscuritat dels ulls tancats,
amb el cor comprimit per una enyorança que m’ofega
com un mar dels colors del raïm, o d’un crepuscle
caient com un au ferida per la esquena del món.

Amb la solitud del nàufrag ens anem retirant,
buscant el nostre racó, el foc d’un altre llar
que ens ajudi a superar el tràngol orfe del fred.
La mare es queda sola, mostrant una enteresa
que tocarà terra quan no hi quedi ningú
i caigui a sobre del llit trencada en mil peces
com un gerro de porcellana llançat contra un mur.
El pare és mort. Ja res no serà igual. El dolor
marca les empremtes que deixo rere meu,
sota la nit d’hivern, per un camí llarg i fosc.

José Luis García Herrera

2 comentaris:

  1. Forta abraçada, mol content per tu.

    Voy a intentar traducirlo al castellano, ¡me gustan los retos!

    ResponElimina