Pujo per les escales mecàniques d'uns grans supermercats i me'n adono de l'absurd món en el que vivim, en el deliri de consumisme i necessitats de coses innecesàries per cercar un tros de felicitat. Arribo a casa i llegeixo aquest poema de Lluís Calvo del seu llibre Col.lisions, publicat a la editorial 3i4 de València. Un poema que em recorda tota aquesta bogeria de compres i de marques, aquest afany per adquirir coses sense saber si són necesàries o si arribarem a disfrutar-ne. Un poeta i un llibre que us recomano per gaudir d'una poesia profunda i reveladora.
ÀGORA
No hi ha cel: el deliri, amb versallesques ínfules,
evoca un palau kitsch. Escultures, miralls,
daurats i balustrades imiten la grandesa
d’un somni altisonant. Tot és, però, fal·laç:
el Burger King, la bossa i les crispetes
et fan saber que ets a l’extraradi
del mite que revius en la buidor.
Les escales mecàniques aboquen ombres lleus,
deesses amb xandall, paradisos de llauna.
Tot coincideix: el viure, si n’hi ha, és aquí.
Amor, silenci, oblit: oh mots sublims!
Un poeta com cal no et parlarà d’Adidas,
dels jocs de la Nintendo, de Zara o Pull & Bear.
¿Llavors per què confons Bauhaus amb Walter Gropius,
si saps que, avui, és sols una ferreteria?
¿I per què dius Picasso si et parlen de Citroën
i Nike quan la dea corre amb vambes?
El caràcter del temps és la disfressa erràtica.
Escolta la cridòria, ensuma el cos del llop.
“Benvinguts: sou a casa. Apa, nois:
escampeu aquí mateix les meves cendres,
entre els Danone i l’Smirnoff”. Ho veus?
és dura l’èpica i la calma. I ara
deixa que el temps rapinyi una mica de llum,
l’atzar d’una mirada, el vent enllà dels vidres.
I recorda, un cop més, l’oferta 3x2:
compra mort, paga fam i emporta’t, gratis, l’ànima.
Lluís Calvo
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada