El músic vell
A
un músic el nom del qual no recordo
Al costat nord de la catedral, més enllà
de la deriva dels meus passos,
escolto la música cálida d’una guitarra.
M’apropo i veig a un vell músic
assegut a una cadira plegable de platja
interpretant allò que reconec
-malgrat algunes notes desafinades-
com La Plaça del Diamant.
De sobte, deixa de tocar. Sembla
que s’hagi oblidat de la partitura
o, en tot cas,
oblidat d’on queden els ramats dels
records.
Però passats un segons hi torna.
En col·locar la mà esquerra sobre el pal
adverteixo que els dits li tremolen.
No es pas una mena de por escènica. Ni fred.
Fa anys, segur, que el carrer
és l’únic escenari on troba la raó del seu cant.
Estem ell i jo sols. Ningú més.
Ell i jo sols sota una crua tarda d’hivern.
Deixo caure unes
monedes
dins d’una estreta
capsa de fusta.
Em mira i el miro. Dues mirades tristes
i una sola cançó.
