EL MEU ESTIL, poema de JORDI VALLS

Avui m'han preguntat quin era el meu estil poètic. Perdò? Com a molt podria dir quines són les coses que m'inspiren a escriure. Però d'estils, la veritat, no en sabria dir. El que si m'ha recordat aquesta pregunta és un poema del poeta barceloní, Jordi Valls, titulat "El meu estil". No és un poema que parli d'estils de poesia, però una cosa m'ha portat a un altra. Jordi Valls és un poeta sorprenent, de molta força visual i amb una mirada crítica molt necessari per entendre aquest món en el que vivim, o intentem viure.

EL MEU ESTIL

Ho sento, és el meu estil. No tinc la pietat
que s’espera després de l’agressió. Violent
puc sentir el ressentiment i la rancúnia
dels que no van sobreviure el pas de l’horror.
No perdono els ancians desvalguts i simpàtics
que han destruït els fonaments de la convivència;
genocides amb les mans brutes de sang seca,
criminals de guerra, prostàtics i amb bastó,
que ens diuen “eren altres temps i no me’n recordo”.
Vellets amb ulleres fosques i tremoloses,
de somriure bondadós i paraules tendres
nodreixen el monstre de la pròpia mentida.
Ho sento, és el meu estil i us trec les ulleres
sense permís ―amb els anys la lletjor es matitza
i cal que us miri als ulls, fit a fit, amb paciència.
Que trist entre tanta ceguesa descobrir-me.

Jordi Valls

VETLLA (UN POEMA), de JORDI LLAVINA

A la web de l'editorial 3i4 de València he trobat la següent noticia:
Vetlla (un poema). Premi Octubre de Poesia 2011
Vetlla (un poema) parteix d'un argument narratiu: l'ambigua relació entre un noi una noia l'any 1984. Un llibre de poemes regalat per ella al noi permet recuperar la memòria d'aquesta relació molts anys després.

PRÒXIMAMENT Amb aquest llibre, l'escriptyor Jordi Llavina guanyava el Premi Octubre de Poesia 2011. Unes pàgines amb argument narratiu i hibridacions de gènere al voltant d'un llibre de poemes. Els versos citats d'aquell llibre van il·lustrant assumptes tan diversos com el desig, la gelosia, l'experiència estètica, el suïcidi, la mort o la pèrdua de la innocència. Novel·la, doncs, però també crònica d'uns anys (dels vuitanta ençà) i, per descomptat, obra lírica.

Qui és Jordi Llavina
Jordi Llavina (Gelida, 1968) és llicenciat en filologia catalana. Treballa com a periodista cultural. Ha publicat els llibres de contes Ningú ha escombrat les fulles (2008) i Londres nevat (2009; aquest segon, traduït a l'asturià), la novel·la infantil L'arqueta dels rellotges (2012) i els llibres de poemes La corda del gronxador (premi Joan Alcover 2005), Diari d'un setembrista (premi Alfons el Magnànim 2007 i premi de la Crítica Serra d'Or) i Pais de vent (premi Vila de Martorell 2010).

Aquí us deixo un poema de Jordi Llavina:

Cor meu
No en tens cap altre: és el teu cor.
Tan coriaci, i més inexpugnable
que les figueres de moro que creixen
en timbes fondes, ferestes com tombes.
En canvi, altres vegades, fonedís,
retut i vulnerable com la figa
que, des del mirador d’una branca alta
al veïnat amable d’un jardí,
ha caigut al carrer i, oferta al trànsit,
sembla que es queixi –estremida, esclafada—
sota el corró pneumàtic d’una roda,
o que potser es va descosint –petita
víscera— a la mà cuitosa d’algú
que l’ha collit de terra i ara pren
tant de delit pastant-ne l’hemorràgia.

Jordi Llavina

UN POEMA D'ANNA ROSSELL

Aquests dies, llegint l'antologia TARDES DEL LABERINTO, on comparteixo poemes i relats amb els amics del "Laberinto de Ariadna", tinc la oportunitat d'assaborir i descobrir els esplèndids textos d'un bon grapat d'amics que escriuen una literatura d'avui, rabiosament actual i de molta qualitat.
Avui voldria destacar la poesia i la figura d'Anna Rossell que escriu una poesia carregada de compromís (humà i social), de caire filosòfic i de gran sensualitat. M'agrada molt com els seus poemes van guanyant en significat a mida que els llegeixes, com la seva paraula, la seva veu, el seu llenguatge conformen uns poemes de gran riquesa existencial. Aquí us deixo una mostra:

Les veus que em sento a dins
parlen de tu,
em diuen cada bri
de l’herba del teu cos
perquè m’hi ajaci.
M’atansen espais pregons de plenitud
que no ocupem
per no despertar l’ombra
que jeu, adormida,
al meu costat.
Quina paraula nodrirà el seu somni,
tan poderosa, que vivim sotmesos
al seu jou?
Vetllem el son d’un esperit boirós
sense contorns,
que escampa per nosaltres una nit
que no volem fer nostra.

I tanmateix, seguim obedients el seu dictat.
Com un destí implacable.

del poemari La veu per companya

REFLEXIÓ DE LA LLUM, de Susanna Rafart

Aquests últims dies, i sense poder donar gaires pistes de perquè, el llibre de Susanna Rafart, Reflexió de la llum, ha estat un llibre que he llegit molt sovint i he tingut al meu costat. No sóc un gran coneixedor de la seva poesia, i he de reconèixer que fa ben poc que la he descobert, però la seva poesia, per la riquesa de vocabulari, per les forces de les imatges, pels temes que tracta... m'ha interessat molt i m'ha reportat molts bons moments de lectura. Us deixo un gran poema, al meu entendre.

Desar la llum com una tela antiga
amb el paper que calla en el calaix
i obrir la veda de paraules certes
entre panteres negres com un puny.
Cercar en el mapa de les mans
camins tenaços cap a llavis lents;
tocar la sal del cos i fer-ne ribes
on encallar les pors i els seus inferns.
Podrir la fosca i veremar-la tota,
batre el silenci a cops com l'animal
lligat al sac d'un sacrifici breu;
no tenir res, però pensar com Déu,
infondre aurores brunes als teus peus.

Susanna Rafart