Quadern d’Escòcia
La
literatura de viatges és tan nombrosa que constitueix un subgènere dins de la
narrativa. No tan habitual, però, és trobar un volum de poesia, el títol del que
ara es comenta evoca una mena de dietari de viatge.
José
Luis García Herrera, que havia guanyat el “Premi Paraules a Icària” (secció de
poesia “Ritmes”), l’any 2015, torna merescudament a fer-se’n vencedor amb
aquest, “aparentment”, dietari.
Estem
davant d’un llibre molt ben estructurat: una primera part que evoca el motiu
del viatge a Escòcia (un desencís vital, només suggerit) i l’aclimatament
difícil a l’estranger, tan a la natura com als éssers breument trobats. Diversos
capítols en els quals el poeta ̶- creiem que seguint les petges de Baudelaire ̶
, s’endinsa en els panorames (naturals, artístics, socials, humans...)
escocesos i els escriu, com qui busca entendre el seu propi interior. I una
part final que constitueix el viatge de tornada, entre desig i impotència.
Les
citacions que obren el volum, una meravella, donen les pistes per on anirà
l’autor: breus fragments d’Iborrai Forcano (pel que fa als referents més
recents, en llengua catalana), Yeats i Brodsky (per a clàssics en llengua
anglesa) confirmen que el viatgeforàés l’estímul per endinsar-se en el viatge interior.
altres escriptors són citats al llarg del llibre, en un estímul para textual
que confirma el camí emprès per l’autor.
En
el llibre, paisatges, persones i escriptura no representen, per al “jo”
desencisat cap consol, ans –per la rudesa del panorama, per la distància
cultural humana, per, més enllà dels tòpics, la dificultat que és l’escriptura–
tot constitueix una confirmació clamorosa de solitud i de neguit.
El
jo poètic fa confluir en una mateixa metàfora l’aïllament de l’entorn i els
entrebancs de la creació escriptural, a més de dir-se, com de difícil és
escriure quan la vida s’engruna, com l’escriptura no arriba a refer la vida...
El
jo poètic, sense donar cap lliçó, camina cap al fons d’ell mateix (acompanyat
pel saber que dona la maduresa)i, ensems, es projecta en la vida, tan la humana
com la resta, defora (el símbol del vidre i de la finestra sovintegen): “El
paisatge és en tu” (J. Sala).
L’ànima
del jo poètices fon en els panorames esplèndids d’Escòcia, ja sia el NeistPoint,
Flanders Moss..., ja sia l’aigua en totes les seves variants, la roca–també en
formes diverses, de vegades vivaç, de vegades, freda–o, la seva mixtura, el
fangque pot arribar a l’herba i el bosc, real i metàfora del poema.
Conforme
avança el text el “jo” es mostra més obertament, amb la seva necessitat de
comunicació humana, malgrattots els murs, neguits i spleenque troba front aquest desig, amb una sensibilitat
extraordinària per posar el dit a la nafra de la condició humana i de totes les
seves contradiccions. La conclusió del viatge esdevé més enllà d’una veritat
personal en assegurar (en el darrer vers)que el desplaçamentno permet “començar
de nou”.
Tot
i això, o potser per això, el llibre deixa en el lector un encant nostàlgic que
es pot fer propi fàcilment. Es recomana llegir el llibre acompanyant-se
d’imatges dels llocs citats per trobar-hi l’exactitud de les correspondències
natura/vida en tota la seva bellesa.
