Poema CIUTAT, de Dolors Miquel

Avui, dia de vaga, de embussos, d'estar-me molta estona al cotxe mirant els carrers, les cases, la gent... he tingut l'oportunitat (per tal de superar el temps d'espera i no cremar la paciència) de contemplar la bellesa d'aquesta ciutat que m'estimo com cap altra, d'aquesta ciutat que em té robat el cor i es diu Barcelona. Aquí us deixo un poema de Dolors Miquel, del seu llibre El vent i la casa tancada, publicat l'any 1990. La ciutat del poema no és Barcelona, però el sentiment que desti.la és aplicable a totes les ciutats.

CIUTAT

Te n'he parlat tantes vegades, de la meva ciutat,
la ciutat dels meus divuit anys, els carrers, les cases,
el castell al cim, el riu, les sèquies,
l'alegria dels bars, l'alegria del vi,
els besos ebris, fugissers, com l'escuma,
l'atzur del cel sota els àlbers del riu...
Te n'he parlat tantes vegades, però alguna cosa
més enllà de persones i objectes em fuig,
alguna cosa molt meva, un vent íntim
que hi és cobrint-ho tot com aleshores la boira.

Dolors Miquel

QUATRE PARAULES, de Narcís Comadira

Avui, 21 de març, és el dia mondial de la poesia. A casa m'ha arribat un fullet editat per la Institució de les Lletres Catalanes i l'Unescocat amb un poema de Narcís Comadira per celebrar-ho. El poema es titula "Quatre paraules" i l'ha escrit expressament per aquesta conmemoració. A més, del català l'han traduït a una vintena de llengües. Per a tots/es que no us hagi arribat el fullet us el deixo penjat en el meu bloc:

QUATRE PARAULES

Mig en somnis, un àngel
se m'apareix i em tempta:
escriu, fes un poema.
       Vull treure-me'l de sobre,
vull dormir el son dels justos,
o el son dels pecadors,
        m'és igual. Vull dormir.
Però ell insisteix.
Té, diu: quatre paraules:
       món, país, llengua, amor.
I afegeix: gairebé
ja t'he fet el poema.
       Jo li dic: si escric món,
bé hi hauré d'afegir
desastres, fam i guerres.
       Si escric país, ja entro
al territori foll
de l'ésser i dels fantasmes.
       I si escric llengua, veus?
el dolor em trenca l'ànima.
No puc escriure més.
       I em diu: tu escriu amor
pel món i pel país
i per aquesta llengua
       que es mor i et trenca l'ànima:
veuràs que encara pots
fer aquest i mil poemes.

Narcís Comadira

CARN ENDINS, de Carles Vicent Siscar i Vicens

Aquests dies he estat per terres holandeses, concretament a la ciutat de Hilversum, a uns 25km d'Amsterdam i en direcció a Utrech. M'he portat uns quants llibres de poesia, entre ells, Carn endins, del poeta valencià Carles Vicent Siscar i Vicens. Amb aquest llibre va obtenir el XXX Premi de Poesia Senyoriu d'Ausias March i fou publicat per la editorial 3i4. Un llibre que explora pels camins dels sentits, que fa de la intimitat la forma d'una llum interior que il.lumina la part més essencial de la carn i la paraula. Aquí us deixo uns dels poemes d'aquest llibre:

SOLTA LA CABELLERA

Passes,
i t'obris,
i't'escampes,
amb una llengua roja i salvatge,
com una flor adulta i gegantina. lluent,
davant de l'aire.

Ets un glop, esclat, una flama,
una cortina d'algues, olor etèria,
un record, una promesa.

Amb un brum de llum marina,
vas deixant per la vorera,
una sentor de fondalada, de llit
mullats per tantes nits plenes d'estrelles,
de paraules, de naufragis, de riures,
tots esbravats als estuaris
de la teua carn que abrusa humida.

A penes et quedes
perquè et respire arrel i terra,
coratge.
I et perds carrer avall com una pluja,
entre un bullirde vegetació i luxúria,
de convit, de boca oberta,
incandescent,
i lliure.

Carles Vicent Siscar i Vicens

POEMA EL COS DE L'ELEGIA, de VICENÇ LLORCA

Llegint poemes aquesta tarda, en el mar de la solitud, enmig del retrobament amb els versos i les imatges d'un temps que ja és tan sols memòria, he tornat a llegir aquest poema del poeta barceloní Vicenç Llorca. Un poeta que sap fer del viarge un lloc de trobada, que explora el món des d'un existencialisme profund i necessari, que fa que el seus poemes despertin preguntes que tu també et fas i que la seva paraula, pausada i precisa, desperti també l'emoció de l'instant viscut. Aquí us deixo un dels poemes que he llegit aquesta tarda.

EL COS DE L'ELEGIA

Què puc tocar de tu quan ets absent?
Què tinc de tu que arbitra rostre i mida?
Amb cor de nit, hi ha un somni que ens impulsa
a omplir de cos el clos buit d'una mà?
Tan sols així m'explico que retingui
la soledat un punt sòlid en mi,
el gust del fons de l'oli a la ceràmica.
Saber-te així –propera en l'horitzó,
domant l’absurd, desant l'atzar amb calma,
tant més endins com més llunyà el camí-
m'ha regalat el guany de les distàncies,
l'afany del pas que acosta riu i port.
Haver-te així sabut tan jo, tanta ànima
comunicant pels buits la passió,
em fa avinent que m'has valgut la vida.
I ha estat l'amor aquest tacte incorpori
que ha pres record i esclat en l'alegria?