Llegint poemes aquesta tarda, en el mar de la solitud, enmig del retrobament amb els versos i les imatges d'un temps que ja és tan sols memòria, he tornat a llegir aquest poema del poeta barceloní Vicenç Llorca. Un poeta que sap fer del viarge un lloc de trobada, que explora el món des d'un existencialisme profund i necessari, que fa que el seus poemes despertin preguntes que tu també et fas i que la seva paraula, pausada i precisa, desperti també l'emoció de l'instant viscut. Aquí us deixo un dels poemes que he llegit aquesta tarda.
EL COS DE L'ELEGIA
Què puc tocar de tu quan ets absent?
Què tinc de tu que arbitra rostre i mida?
Amb cor de nit, hi ha un somni que ens impulsa
a omplir de cos el clos buit d'una mà?
Tan sols així m'explico que retingui
la soledat un punt sòlid en mi,
el gust del fons de l'oli a la ceràmica.
Saber-te així –propera en l'horitzó,
domant l’absurd, desant l'atzar amb calma,
tant més endins com més llunyà el camí-
m'ha regalat el guany de les distàncies,
l'afany del pas que acosta riu i port.
Haver-te així sabut tan jo, tanta ànima
comunicant pels buits la passió,
em fa avinent que m'has valgut la vida.
I ha estat l'amor aquest tacte incorpori
que ha pres record i esclat en l'alegria?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada