DOLÇ ÀNGEL DE LA MORT, Premi Flor Natural de la "Vila de Nules" 2018

L'octubre de l'any passat vaig tenir la fortuna de resultar guardonat amb la Flor Natural dels Premis Literaris "Vila de Nules" 2018 amb el meu llibre "Dolç àngel de la mort", un humil homenatge al poeta lleidatà Màrius Torres. Un poeta que va emmalaltir de tuberculosi i va ingresar al sanatori de Puig d'Olena l'hivern de l'any 1935 i que, gairebé, no el va abandonar fins a la seva mort, a les acaballes de l'any 1942. 

                   (José Luis García Herrera amb el diploma acreditatiu de la Flor Natural)

L'edició del llibre, en la col·lecció del premis de l'ajuntament de Nules, ha estat a cura del professor, i aleshores membre del Jurat, Ricard Herrero Aràmbul, qui també va dir unes paraules de presentació el passat divendres 4 d'octubre, quan va tenir lloc la presentació oficial del llibre al Saló de Plens de l'ajuntament de Nules.

Per a mi és un plaer, amb el vist-i-plau d'en Ricard Herrero, donar a conèixer el text de la presentació de "Dolç àngel de la mort", doncs en Ricard va transmetre, amb mestratge, amb esplèndida visió crítica, els valors, tan humans com poètics, que els poemes del llibre expressen.

PRESENTACIÓ DEL POEMARI DOLÇ ÀNGEL DE LA MORT, 

DE JOSÉ LUIS GARCÍA HERRERA, 
en l’acte previ al lliurament dels premis dels LXVI Jocs Florals 

Vila de Nules i els IV Premis d’Investigació i Divulgació 

(Nules, 4 d’octubre del 2019)
RICARD HERRERO ARÀMBUL

***
Autoritats, poetes, investigadors, veïns i amics, bona nit.
L’autor del poemari que hui es presenta, José Luis García Herrera, i que va resultar guanyador de la Flor Natural dels LXV Jocs Florals de la Vila de Nules, m’ha demanat si puc presentar l’obra i donar-ne la meua visió personal. Per a mi, evidentment, això és tot un compliment perquè, d’una banda, em permet tancar una tasca que se'ns va encomanar, a mi i als meus companys, la de formar part del jurat que va guardonar l'obra i, d’una altra, perquè, d’alguna manera, em permet acostar els poemes als meus veïns. Gràcies, per tant, José Luis, per permetre’m estar hui ací amb tots vosaltres. 

Dolç àngel de la mort és l'evocació de la vida, l’obra i, sobretot, les circumstàncies del traspàs de Marius Torres, un poeta que va nàixer a Lleida el 1910. El 1935, al desembre, en ple hivern i només uns dies abans del dia de Nadal, va ser ingressat amb tuberculosi al sanatori de Puigdolena, d’on ja no va eixir gaire i on va arribar amb nues mans (p. 12). Aleshores tenia 25 anys, i va morir amb només 32, de manera que quasi tota la seua curta obra va ser escrita al sanatori sent conscient de la proximitat de la mort des d’una resignació o, millor, acceptació madura i serena; és, precisament, esta actitud envers la mort, principalment, la que empeny la creació del poemari que hui presentem.    

Este joc literari a partir de Marius Torres, esta metapoesia que ens proposa José Luis, no només s'anuncia en l’epígraf que encapçala el llibre, en la dedicatòria explícita i en la gran quantitat de referències internes a l'obra de Torres, tant en els versos com en
alguns títols dels poemes, sinó que es presenta en el mateix títol del poemari —Dolç àngel de la mort—, un vers d’un dels poemes més coneguts del poeta lleidatà. 

L’obra de José Luis comença amb els preparatius per a un doble viatge. D'una banda hi ha el viatge que ens proposa el poeta actual, una invitació a endinsar-nos en l'evocació dels últims anys del poeta i, d’una altra, ens transporta al moment en què Marius Torres s'amaneix per al trajecte que el portarà de sa casa a l'establiment sanitari on serà tractat de la malaltia. Com qualsevol viatge, comença amb la preparació de la maleta, on al costat del efectes personals més bàsics, hi ha els records i, sobretot, els versos, a més de l'escassa esperança de guariment. Una vida en l'equipatge, de vegades inestable, humil, i quasi finida que es representa mitjançant la imatge d’una maleta que es mou a banda i banda del seient, sense conèixer amb claredat quin és el destí del viatge: 

Tota una vida arreplegada en una valisa 

que a cada revolt es belluga en el seient,  

que guarda el poc que soc, aquest passat  

que s’enfila, recelós, vers un futur incert. (p. 11) 

En certa manera, este poema ja introdueix les cinc idees que es desenvoluparan al llarg de l'obra: la inexorabilitat de la mort, l'espera calmada i l'acceptació del moment, el goig dels dies que li resten, el balanç vital o la mirada al passat i l'escriptura com a necessitat.

La mort, com a fet irremeiable, que ens fa tancar els ulls com tanco els llibres (p. 32), com a final sobradament anunciat i sabut, apareix a l'obra com una serp, com el fred i la foscor, i com la sal que esterilitza i castra la terra, l'herbicida total. 

[...] la nit escampa sal de gebre sobre el camps 

i el fred deixa sobre la llosa del cor 

un trencadís de papallones mortes. (p.21)

El traspàs, doncs, s'assumeix com a inevitable, No hi ha carrers en el meu horitzó (p. 17), dirà el poeta, però l'espera no serà temuda, sinó que s'accepta com a impost, com a taxa, de la mateixa vida.

La serp de la Mort no s'atura, obeeix el designi del destí 

i s'emporta les arrels del meu cor, d'aquest cos vençut 

que ja no mostra resistència davant l'eterna veritat [...] 

[...] La vida està amb Tu 

i ja no temo la certa i precisa mossegada de la Mort. (p. 35)

És potser esta actitud tan asserenada i madura davant la mort la que commou el lector, tant en l'obra de Marius Torres com en la recreació que proposa José Luis. És, només, la primera de les dos grans lliçons que ens dona el poeta. És una espera calmada, una acceptació més que una resignació, allunyada de tot servilisme i dogma religiós, i gens basada en la por, sinó una consciència tranquil·la de qui sent el final seré d’una vida sense estridències. En este sentit cal entendre la dolçor d’aquell àngel, el del títol del poemari, que ens anuncia una mort que vol ser plàcida, acceptada i en pau. 

Si has de venir, Mort, més val que ho facis ara. 

Tot està disposat sobre la taula dels adeus. [...] 

Si has de venir, Mort, més val que ho facis ara, 

aquesta nit freda de desembre, just avui 

que he tancat el llibre dels desitjos 

i, malgrat la fredor de la tenebra, 

n'estic preparat. (p. 43-44)

Esta actitud tan exempta de tot torbament i que ens meravella com a éssers innatament abocats a la supervivència es perd, de vegades, en una manera d'encarar la situació que ens resulta més humana, més real i, també, precisament, més poruga i covard, la que mostra les debilitats de qui se sent injustament apartat de la vida, de qui pateix d'un dolor que, de tan fort, deixa en les ferides crostes de sal (p. 29). 

Fuig de mi tota esperança. La veritat desfà al matí 

les meravelles del somni, les imatges d'un instant 

on tot sembla perfecte, com era molt abans 

de traspassar aquestes portes d'aigua morta i de calç. (p. 29)
[...]
Maleït destí! La meva ànima es desfà com fulla seca 

sota la petjada dels adeus [...] (p. 43)

El trajecte del qual parlàvem adés ens du al sanatori de Puigdolena el dia 22 de desembre de 1935, data que encapçala el segon poema de l'obra de José Luis i que enceta tota una sèrie d'imatges que fan referència al signe clàssic i més visible de la malaltia, l'expectoració amb sang, lligat a la creació literària. Tot i que les paraules no em salvaran de la tragèdia (p. 21), dirà el poeta, unint dolor i creació literària, una simbiosi que apareix al llarg del poemari com una constant, el poeta reivindica els versos com a herència, com a llegat, com a transcendència i petjada d'allò més profund de l'ésser en el món que aviat abandonarà. 

Del llindar de la porta ja no tinc més futur. [...] 

Escriuré l'últim vers amb el foc de l'instint 

mentre cauen en el paper paraules de sang. 

I ara sí, em marxa la vida, riu avall. (p. 14-15)

Verba volant, scrīpta manent, com Caius Titus va dir al senat romà: les paraules volen, però allò que està escrit roman. 

Qui em negarà el dret a embrancar-me amb les paraules 

que donen raó de ser a tot el que seré a partir d'ara? (p. 16)

L’escriptura, per tant, serà l'únic lligam amb els dies que no vorà, fins al punt que el fruit d'esta activitat, la poesia, esdevé el gestor de fer complir i d'executar la darrera voluntat del poeta; els versos amb potestat de custodiar els béns que una persona ha deixat, la poesia com a marmessora de l’oblit, com es titula l’onzé poema de l’obra de José Luis. 

Morirem, sí. Però no moriran les paraules gravades 

sobre la pàgina vermella del cor. La sang 

no oblida el ritme de la vida. (p. 24)

Vol ser, per tant, un poeta lligat a la vida a través de les paraules que queden enrere (p. 37), un supervivent del naufragi d'una malaltia que es manifesta a través del roig de la sang, que és, alhora, símptoma i la tinta permanent i més visible d'aquell que ha marxat riu avall (p. 14). 

 
Sé que escric els versos per renéixer en les veus 

que rescataran ma sang roja del pou de la mort. (p. 32)

Esta acceptació del tràgic i irremeiable final, del futur immediat, de les vies, dirà el poeta, que moren més enllà de l'horitzó (p. 40), no pot obviar una mirada enrere, un inventari de la vida passada fora del sanatori, del món enyorat i de la quotidianitat familiar que resta únicament en el record.   

Lluny, molt lluny d'aquí, una ciutat desperta 

amb els crits de la vida i els sorolls de la gent 

caminant pels carrers cap als llocs de la feina [...] 

En una d'aquelles cases de la ciutat llunyana 

pararan taula per esmorzar ben d'hora 

i quedarà buida, òrfena, una de les cadires 

on ja fa molt de temps que ningú no s'asseu. (p. 17)

Aquests records de la vida fora del sanatori, dels estudis, dels amors, dels moments en família l'empenyeran a aferrar-se als dies i gaudir-los en una mena de carpe diem del moribund que ja ha perdut l'alé de la protesta, que accepta el designi i que troba en cada dia una pròrroga sagrada, la sort del moribund que agraeix qualsevol plaer mínim, cosa que resulta tan emocionant com la disposició tranquil·la que mostra el jo poètic envers la mort. La defensa del bri de vida que tinc cavalcant per les venes com un animal ferit (p. 43) serà, doncs, la segona lliçó.

Morir no és cap derrota. La victòria, l'autèntica, 

és viure amb la rauxa de qui desitja més vida encara, 

de qui troba vida en la senzillesa de les coses 

sense les quals no tindríem raó de ser. (p. 26)
[...]

Assegut en el banc de les íntimes llegendes 

li guanyo un dia més al guardià del desconcert, 

sabent-me fràgil com la fulla seca, sabent-me fort 

com la paraula que tot ho diu i esdevé sentència. 

Oh vida, no he de negar-te mai la flor d'un somriure! (p. 28)

El poemari que hui tinc la sort d'haver presentat és, al meu parer, una obra que permet una gran dosi d'introspecció a partir d'un tema universal com és la mort. Ofereix al lector la possibilitat d'experimentar una catarsi, la possibilitat de conéixer-se un mateix a partir d'una mirada a les nostres pors més profundes, al nostre jo més íntim que només es permet mostrar-se covard en la solitud del traspàs. És, també, una obra per a tots els públics, cosa que la fa destacar encara més en un moment on preval l'originalitat per se i l'exclusivitat per damunt de tot. Dolç àngel de la mort presenta un ritme lent, o millor: pausat, que es gaudeix encara més en una època de presses i neurosi; un llenguatge líric, poètic, sense estridències, ricament humil, amb imatges colpidores sense histrionismes, amb les paraules justes, sense recursos formals buits, que amaguen una gran emotivitat i sensibilitat.  Dolç àngel de la mort és, al meu parer, una obra clàssica, que no vella, una obra universal, que no impersonal, una obra adulta, que no desfasada. Dolç àngel de la mort és, sobretot, i al meu parer, una obra necessària.

Moltes gràcies

RICARD HERRERO
Nules, 4 d’octubre del 2019 

 

    (Ricard Herrero Aràmbul i José Luis García Herrera, durant els seus parlaments)

Per finalitzar aquesta crònica, us vull deixar amb un dels poemes del llibre. Amb el desig de que us agradi i que us animi a 2 fets: a llegir aquest llibre i a interessar-vos per la vida i l'obra poètica de Màrius Torres.

LLUM DE PRIMAVERA
La força de la vida cavalca dins del nostre esperit.
Així lluitem, així defensem les nostres creences,
més a prop del cor restarà el fragor de la glòria.
Morir no és cap derrota. La victòria, l'autèntica,
és viure amb la rauxa de qui desitja més vida encara,
de qui troba vida en la senzillesa de les coses
sense les quals no tindríem raó de ser.
Un cel pur, els trèvols que verdegen, les flors
dels ametllers que voregen els camins del sanatori...
reforcen la meva passió per aixecar-me un dia més,
per conversar i escriure un nou vers
per sobre les sagetes que em llança la mort.
La vida és amb mi. Cada segon d'aquest miracle
és un regal del cel. Aquesta és la victòria.