Aquesta tarda, caminant sota una pluja persistent, sentint com l'aigua regalimava pels meus cabells i com els texans s'enganxaven a la meva pell, m'he promés que trobaria i llegiria un poema que parlés de la pluja. He trobat aquest d'en Josep Maria de Segarra i aqui us ho deixo, per compartir la poesia com una tarda de pluja.
CANÇÓ DE PLUJA
No sents, cor meu, quina pluja més fina?
Dorm, que la pluja ja vetlla el teu son…
Hi ha dues perles a la teranyina,
quina conversa la pluja i la font!
No sents, cor meu, quina pluja més fina?
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
Canten les gotes damunt la teulada,
ploren les gotes damunt del replà…
Gotes de pluja, gardènia que es bada…
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
¿No sents, cor meu, quina pau més divina,
amb la música dels núvols desfets?
Pluja de nit, delicada veïna,
dentetes d’aigua en els vidres quiets…
No sents, cor meu, quina pau més divina?
¿No sents, cor meu, que la pena se’n va,
dintre aquest plor de la pluja nocturna,
i les estrelles somriuen enllà?
Enllà somriu un mantell tot espurna…
No sents, cor meu, que la pena se’n va?
No sents, cor meu, quina pluja més fina?
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
No sents, cor meu, quina pau més divina?
No sents, cor meu, que la pena se’n va?
No sents, cor meu, quina pluja més fina?
Josep Maria de Segarra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada