POEMA RÉQUIEM, de Marc Granell

Diuen que aquest proper any, el 2012, serà un any dur, difícil i aspre. Ens esperan males époques per a la lírica. En tot cas, és en temps complicats quan els artistes -i tothom en general- extreu el millor de si mateix i fem de les dificultats un motiu de superació. Sens dubte que la situació que vivim no és la que voldriem, però un món millor sempre és posible. I aquest serà, un any més, el repte dels poetes -i de tothom.
Avui he llegit un poema molt en línia a l'época que estem vivim. És un poema del poeta valencià Marc Granell.

RÈQUIEM

Petit, el món, monòton, i a més , per sobrepuig,
dia a dia ens presenta la nostra pròpia imatge:
un oasi d’horror dins un desert d’enuig!
Charles BAUDELAIRE

Que la pau siga amb tots vosaltres,
germans en l’egoisme i l’estultícia.
Que us siga favorable i acollent
el parany que durant segles hem bastit
sota la pell indestructible de cada innocència.

Són durs els temps i fa bo d’amagar-se
les mans en les butxaques del conhort
propici i estudiat ben a propòsit
per ocultar l’olor de la intempèrie,
del buit sense resposta possible
que ens despulla els camins i la mirada.
No hi ha raons que ens facen sospitar
l’existència imprescindible de la culpa
que, com un bosc conegut i confortable,
hem instal·lat al bell mig de les venes.
I, tanmateix, és la casa on habitem
l’angúnia de saber-nos la mort
quan naixem nascuda a les entranyes.

Potser un dia intentaran clarícies
aquells en qui ens volem mentir perpetus.
Trencaran els panys i colgaran una a una
per sempre més les nostres calaveres
sota l’única i blanca, gloriosa rialla.

Marc Granell

ANIVERSARI AMB MARGARIDES GROGUES, de Narcís Comadira

Avui és l'aniversari, encara que no sé ben bé de qué. Recordo, això sí, el vent bufant amb el fred de les muntanyes, amb unes immenses ales de gel i neu. Era a Berga, fent el servei militar, assegut en una cadira, en una sala de espera ben funcional i asèptica. Esperava la arribada dels meus pares que, a més de la seva companyia, em portaven dos llibres de poemes. Un era de Jorge Guillén, una antologia. L'altre era de Vicente Aleixandre, El libro del corazón. Aquella nit, va ser una nit fantàstica, rodejat de bona poesia. Vaig aprofitar que tenia la primera imaginaria per llegir-los amb tranquilitat. Ara fa d'aixó, com qui no vol, 27 anys. I avui, i potser ja hi eren, m'he trobat margarides a la porta de casa.

ANIVERSARI AMB MARGARIDES GROGUES

Fa un any i fa mil anys i fa un dia només,
i ni això. Sento ara aquesta joia forta
que, amb neguit i basarda i amb cor esbojarrat
d'adolescent, pressent per l'endemà trobar-te
nova, absoluta, fèrtil de promeses i afanys,
d'estacions madures, de setembres eterns,
on es confonguin sempre els fruits i les sorpreses,
els records i l'espera.
No fa ni un dia encara,
encara no et conec i et tinc sabuda i vista
i et desitjo de sempre. Cada dia és més clar,
cada dia la sang s'incendia i fulgura,
i la carn és més carn perquè sap que vindràs.
Fa un any, només un any i et conec des de sempre.
De la vida n'has fet un jardí de delícies:
tenim mil anys encara, i aquestes margarides.

Narcís Comadira