Avui m'han preguntat quin era el meu estil poètic. Perdò? Com a molt podria dir quines són les coses que m'inspiren a escriure. Però d'estils, la veritat, no en sabria dir. El que si m'ha recordat aquesta pregunta és un poema del poeta barceloní, Jordi Valls, titulat "El meu estil". No és un poema que parli d'estils de poesia, però una cosa m'ha portat a un altra. Jordi Valls és un poeta sorprenent, de molta força visual i amb una mirada crítica molt necessari per entendre aquest món en el que vivim, o intentem viure.
EL MEU ESTIL
Ho sento, és el meu estil. No tinc la pietat
que s’espera després de l’agressió. Violent
puc sentir el ressentiment i la rancúnia
dels que no van sobreviure el pas de l’horror.
No perdono els ancians desvalguts i simpàtics
que han destruït els fonaments de la convivència;
genocides amb les mans brutes de sang seca,
criminals de guerra, prostàtics i amb bastó,
que ens diuen “eren altres temps i no me’n recordo”.
Vellets amb ulleres fosques i tremoloses,
de somriure bondadós i paraules tendres
nodreixen el monstre de la pròpia mentida.
Ho sento, és el meu estil i us trec les ulleres
sense permís ―amb els anys la lletjor es matitza
i cal que us miri als ulls, fit a fit, amb paciència.
Que trist entre tanta ceguesa descobrir-me.
Jordi Valls
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada