UN POEMA D'ANNA ROSSELL

Aquests dies, llegint l'antologia TARDES DEL LABERINTO, on comparteixo poemes i relats amb els amics del "Laberinto de Ariadna", tinc la oportunitat d'assaborir i descobrir els esplèndids textos d'un bon grapat d'amics que escriuen una literatura d'avui, rabiosament actual i de molta qualitat.
Avui voldria destacar la poesia i la figura d'Anna Rossell que escriu una poesia carregada de compromís (humà i social), de caire filosòfic i de gran sensualitat. M'agrada molt com els seus poemes van guanyant en significat a mida que els llegeixes, com la seva paraula, la seva veu, el seu llenguatge conformen uns poemes de gran riquesa existencial. Aquí us deixo una mostra:

Les veus que em sento a dins
parlen de tu,
em diuen cada bri
de l’herba del teu cos
perquè m’hi ajaci.
M’atansen espais pregons de plenitud
que no ocupem
per no despertar l’ombra
que jeu, adormida,
al meu costat.
Quina paraula nodrirà el seu somni,
tan poderosa, que vivim sotmesos
al seu jou?
Vetllem el son d’un esperit boirós
sense contorns,
que escampa per nosaltres una nit
que no volem fer nostra.

I tanmateix, seguim obedients el seu dictat.
Com un destí implacable.

del poemari La veu per companya