POEMA CERTITUDS, de JORDI JULIÀ

Com ja he dit, dissabte passat em trobava a Palma, i allà vaig tenir l'oportunitat de viure moments esplèndids i troballes inoblidables. D'entre elles, el llibre Gent Forastera, del poeta de Sant Celoni Jordi Julià. Aquest llibre, que va ser guanyador del premi de poesia "Joan Alcover" l'any 2011, ret un homenatge a tots el poetes (a tots els poetes que apareixen en el llibre, segurament n'hi han més) que han deixat, en la memòria i el tarannà poètic de Jordi Julià, un record i un mestratge inesborrable. La nòmina dels poetes homenatjats a partir de refer un poema conegut i donar-li el seu propi alè i esperit, és bastant llarga (com també és lògic i normal) i, d'aquests poemes, jo us proposaria la lectura del poema "en contra" (entenent com contra la rèplica poètica per part de Jordi Julià) Màrius Sampere. El poema se'n diu Certituds.

CERTITUDS
Contra Màrius Sampere

Em dic Màrius, i he vist Déu
pel riu Besòs baixar a mar
sota dos cels, l'altre Déu
ven destins a preu molt car.
Em dic Màrius, i he vist Déu.

Només dic el que no sé.
només cato el que no sento,
he fet ballar l'adroguer,
somriure a la foto..., ho sento!
Només dic el que no sé.

Després em revelaré,
fer poesia és aixó:
parlar com un mentider
del cert que intueix el jo.
Després em revelaré.

Jo no vull dir-me mai més.
Dir-se i fer-se dir fatiga:
si em llegeixo a l'inrevés
surt un altre que m'intriga.
Jo no vull dir-me mai més.

Si penso podria ser
no existir. Pensar! Fer via...,
tot és tràfec cridaner
que vibra, tremola i fia.
Si penso podria ser...

Em trobo sota la pell,
m'engavanya la careta,
si em destapes el cervell
hi ha una lògica foteta.
Em trobo sota la pell.

Sóc un home dret i fet,
i quan dormo em contradic
(m'odio i m'engego un tret),
despert envejo ser ric...
Sóc un home dret i fet.

Deixo anar més d'un renec:
Déu!, Dimoni!, Demiurg!
I apareix un ésser cec
al mirall amb el meu urc.
Deixo anar més d'un renec!

El límit és un clixé,
l'horitzó, un altre horitzó,
un koan, dubte sincer
que invita a girar el mitjó,
el límit és un clixé...

Ben lluny del camí vorer
l'esperit se m'ha perdut,
si el veus fes-li bon paper
que és tu, sense el meu engrut,
ben lluny del camí vorer.

Quan marxi no tornaré,
som de mena enyoradissa,
vaig néixer sota un llorer
envoltat d'una bardissa.
Quan marxi no tornaré.

Ara i sempre, sense amén,
us llego absurd, riure i mots,
per a aquest viure incoherent,
que ens hem de trobar entre els llots,
ara i sempre, sense amén.