Divendres passat, a Palma, vaig tenir la sort, i l'honor, de conèixer el poeta manacorí Josep Lluís Aguiló. Un gran poeta i una bellíssima persona, molt afable i un -com vaig poder comprovar- bon lector de poesia. Vam parlar de moltes coses però, principalment, de poesia i del llibre/antologia titulat Grans Éxits que va publicar l'editorial Moll i en la que també hi participaven Manel Marí, Sebastià Alzamora i Pere Joan Martorell. D'aquest llibre m'agrada molt el poema L'Estació de les ombres que, una nit, a Gandia, fa uns anys, em va inspirar el poema que vaig titular "Estació de les ombres" que pertany al meu llibre La solitud i que el vaig titular així en homenatge a aquest poema.
L'estació de les ombres
No viuré a l'estiu cremat
ni a la tardor marró ni a l'hivern gris
ni a una primavera tenyida de porpra imperial.
La meva estació és l'estació de les ombres,
temps de magranes i de raïm
de pluges desfetes i d'adéus i fins-a-un-altres.
Aquesta estació té la música impossible
d'Edith Piaf cantant Jacques Brel
i les llums només il·luminen mitja cara
a la gent que hi habita per un temps breu.
Les barques tornen carregades de peix
servioles i llampuga i alguna tonyina perduda
i la sang dibuixa vermells a la coberta dels llaüts.
A les biblioteques només hi ha atles
i gruixuts tractats de botànica.
A les parets emblanquinades
no hi ha quadres ni fotos, sols mapes.
No es parla gaire a l'estació de les ombres,
les veus es difuminen fins que arribi el silenci
i no hi ha tinta per embalsamar les paraules.
