Fa un parell d'anys, a la tardor, vaig estar un parell de dies a Motril (Granada) el poble dels meus pares. Durant aquells dos dies em va sorprendre la pluja. Potser, perquè per aquelles terres no plou gaire o, segurament, perquè no estava preparat per la pluja. De fet, com sempre hi havia anat els estius, la pluja era un fenomen que no tenia associat a aquesta ciutat costanera. La qüestió és que vaig endur-me, per llegir-lo en les estones de tranquil.litat, assegut en un banc del passeig marítim, el llibre de Manuel Forcano, Llei d'estrangeria. Plovia i jo m'estava al costat de la finestra, llegint i sentint com les gotes de pluja picaven en el vidre. Hi havia, no sé, com certa empatia entre els versos del llibre i el paisatge de platja solitària, de sorra humida, que s'anava formant davant meu. Al final vaig sortir a passejar (portant-me el llibre dins l'abric) sota la pluja i, a la tornada, inspirat en totes les emocions viscudes, vaig escriure un poema que forma part del meu llibre La solitud. Hi han dos poemes que em van influir a l'hora de escriure'l: Platja d'Alexandria i De vegades. Aquí els trobeu:
Platja d'Alexandria
L'estiu finia i el mar
mostrava impúdic les primeres onedes
no banyades.
Vas dir-me: el desig és canviant
com daus llançats cada cop
amb un nombre diferent.
Vaig dir-te: sóc cada cop més pobre de tu,
i més ric en record.
El mar també pot naufragar
dins un vaixell.
De vegades
De vegades m'apareixes a la memòria
com una ciutat vista des del mar:
amb l'ànsia d'arribar-hi,
o com el mar vist entre els carrers d'una ciutat:
amb l'ànsia de banyar-m'hi.
De vegades el teu record creix en mi
com una ciutat que enderroca les muralles
i els nous carrers que es creuen
duen el teu nom
i el meu.
De vegades sóc conscient
que l'únic lloc on vaig poder viure sense el mar
va ser el teu cos.
De vegades t'oblido
com una ciutat que de nit
no veu el seu mar negre.
I tu també em vas oblidant
com un port cada dia amb menys vaixells,
amb menys mar cada dia.
Manuel Forcano
