Aquest passat divendres, 19 d'octubre, es va celebrar la presentació (la primera) del meu llibre "La Solitud", amb el qual vaig obtenir el premi "Festa d'Elx" 2011 i que ha estat publicat per 3i4 Edicions, de València. L'acte es va realitzar a la Biblioteca Aigüestoses de Sant Andreu de la Barca i va estar enquadrat dins del marc dels actes que organitza el Fòrum Cultural Gaspar de Preses i va ser Rosa de Santiago, amb qui comparteixo més de 15 anys d'amistat, de projectes culturals, de vivències compartides, qui va dur a terme la presentació, fent una anàlisi molt acurada del llibre, de les seves claus principals i de les imatges més significatives del llibre. A partir de la lectura d'alguns fragments de poemes del llibre va establir un diàleg amb l'autor (amb mi) per tal d'anar mostrant al públic (a els amics, perquè per a mi tots ells eren amics) les parts primordials del llibre. I, per fer-lo més participau, va implicar el públic en un petit col.loqui on, mitjançant algunes preguntes es van desvetllar altres aspectes de la meva poesia, de l'ofici d'escriptor i del panorama actual del món poètic. L'acte va acabar amb un petit recital d'alguns dels poemes de "La solitud". Voldria reiterar el meu agraïment a la Rosa de Santiago per la brillant presentació, al Fòrum Gaspar de Preses per oferir-me la possibilitat de presentar el llibre i a tots el amics de Sant Andreu i els vinguts des d'Abrera, Sant Vicens dels Horts i Vallirana.
Per acabar un deixo un poema, un dels molts que li agraden a la Rosa de Santiago, i que es titula "Certes nits".
CERTES NITS
De certes nits recordo la fredor anònima
de l’absència, els papers mullats
de versos rescatats per la xarxa de la memòria
i ancorats molt endins; més enllà
de la gàbia dèbil de la carn.
Les paraules vetllen records amagats
dins de l’oceà íntim d’uns ulls
que em miren amb l’estranyesa
de qui comprèn l’esperit orfe
d’una veu perduda entre quatre murs de boira.
La nit, des de la finestra on veig
la solitud regnant al carrer,
és un simulacre de la meva ànima,
un paisatge on em perdo sense remei,
sense empremtes que em retornin
al dolor de la pell contra la primera llum,
contra la silueta tendra de l’albada.
Darrere del mirall del temps
veig un home que fuig de la pluja
amb el rostre borrós i la por
de perdre el sender del seu nom.
De certes nits recordo els dies que ja no hi són.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada