POEMA RÉQUIEM, de Marc Granell

Diuen que aquest proper any, el 2012, serà un any dur, difícil i aspre. Ens esperan males époques per a la lírica. En tot cas, és en temps complicats quan els artistes -i tothom en general- extreu el millor de si mateix i fem de les dificultats un motiu de superació. Sens dubte que la situació que vivim no és la que voldriem, però un món millor sempre és posible. I aquest serà, un any més, el repte dels poetes -i de tothom.
Avui he llegit un poema molt en línia a l'época que estem vivim. És un poema del poeta valencià Marc Granell.

RÈQUIEM

Petit, el món, monòton, i a més , per sobrepuig,
dia a dia ens presenta la nostra pròpia imatge:
un oasi d’horror dins un desert d’enuig!
Charles BAUDELAIRE

Que la pau siga amb tots vosaltres,
germans en l’egoisme i l’estultícia.
Que us siga favorable i acollent
el parany que durant segles hem bastit
sota la pell indestructible de cada innocència.

Són durs els temps i fa bo d’amagar-se
les mans en les butxaques del conhort
propici i estudiat ben a propòsit
per ocultar l’olor de la intempèrie,
del buit sense resposta possible
que ens despulla els camins i la mirada.
No hi ha raons que ens facen sospitar
l’existència imprescindible de la culpa
que, com un bosc conegut i confortable,
hem instal·lat al bell mig de les venes.
I, tanmateix, és la casa on habitem
l’angúnia de saber-nos la mort
quan naixem nascuda a les entranyes.

Potser un dia intentaran clarícies
aquells en qui ens volem mentir perpetus.
Trencaran els panys i colgaran una a una
per sempre més les nostres calaveres
sota l’única i blanca, gloriosa rialla.

Marc Granell

ANIVERSARI AMB MARGARIDES GROGUES, de Narcís Comadira

Avui és l'aniversari, encara que no sé ben bé de qué. Recordo, això sí, el vent bufant amb el fred de les muntanyes, amb unes immenses ales de gel i neu. Era a Berga, fent el servei militar, assegut en una cadira, en una sala de espera ben funcional i asèptica. Esperava la arribada dels meus pares que, a més de la seva companyia, em portaven dos llibres de poemes. Un era de Jorge Guillén, una antologia. L'altre era de Vicente Aleixandre, El libro del corazón. Aquella nit, va ser una nit fantàstica, rodejat de bona poesia. Vaig aprofitar que tenia la primera imaginaria per llegir-los amb tranquilitat. Ara fa d'aixó, com qui no vol, 27 anys. I avui, i potser ja hi eren, m'he trobat margarides a la porta de casa.

ANIVERSARI AMB MARGARIDES GROGUES

Fa un any i fa mil anys i fa un dia només,
i ni això. Sento ara aquesta joia forta
que, amb neguit i basarda i amb cor esbojarrat
d'adolescent, pressent per l'endemà trobar-te
nova, absoluta, fèrtil de promeses i afanys,
d'estacions madures, de setembres eterns,
on es confonguin sempre els fruits i les sorpreses,
els records i l'espera.
No fa ni un dia encara,
encara no et conec i et tinc sabuda i vista
i et desitjo de sempre. Cada dia és més clar,
cada dia la sang s'incendia i fulgura,
i la carn és més carn perquè sap que vindràs.
Fa un any, només un any i et conec des de sempre.
De la vida n'has fet un jardí de delícies:
tenim mil anys encara, i aquestes margarides.

Narcís Comadira

BALADA DEL CAMÍ FOSC

A petició de molts amics i amigues, us deixo en aquest bloc el poema BALADA DEL CAMÍ FOSC amb el qual vaig obtenir el VIII Premi de Poesía "Espejo de Viladecans". Desitjo molt que us agradi i sigui del vostre interés.

BALADA DEL CAMÍ FOSC

.......................Alguna cosa es busca.Pel que en sé,
.......................només la dignitat.
.......................La de la vida mentre se’n va anant
.......................cap a la part més fosca del camí.
.......................................Joan Margarit

És mitjanit. Un cel cru de nit d’hivern
ennegreix el pas de les ombres i les hores.
La habitació està a vessar d’amics i familiars
però ningú no gosa dir res ni vol trencar,
amb paraules que faran més gran la ferida,
els plors profunds, neguitosos, de la mare.
Ens envolta un silenci angoixant de mar negra,
un calfred de neu roja dins del cor,
una boira d’enyors amb agulles del gel
que ens crema l’ànima i la pell. El pare és mort.

Hem fet del silenci un castell inexpugnable.
Cadascú, amagat dins dels seus pensaments,
rumia sobre el pes de la història i l’hora trágica
on no hi ha més cónsol que el vol de la nostàlgia.
La mare passa les pàgines d’un álbum vell
on quedaren atrapades les espurnes del temps.
Ja és l’únic que té, l’única imatge que resta
de l’home que descansa sota un grapat de terra.
Els bons records apareixen com llampades
d’una vida sense llum que viu dins de nosaltres.

Per la finestra veig la nit pujant pels arbres.
La meva mirada s’endinsa pel camí fosc
on la caravana del dolor no fa parades.
Més enllà de l’horitzó comença el precipici
del pas del temps, del pes invisible de l’absència
que cau damunt del llindar de les espatlles
com la roca que talla l’alè salí del mar.
El pare és mort. Sobre la gropa negra del record
obro un nou camí per trobar les paraules
que em defensin de l’oblit i de l’herba tallada.

Sec al costat de la mare i estrenyo ses mans.
Per més que l’abraci sé que mai no ompliré
el pou de la memòria ni l’amagatall del buit.
Veig dibuixades en la màscara d’un breu somriure
les ales negres que creuen el mar de la tristor.
I encara que l’amor té sempre l’última paraula
vivim aquesta nit atrapats en el port dels adéus,
amb els ulls anegats per les llàgrimes grises
que brollen del cor d’aquell que estima
a qui ja no podrà retornar les flames de l’amor.

El pare és mort. Els ulls, amb un tel de boira,
repassen els mobles, els llibres i els papers
que envolten els racons d’una presència
viscuda des del fons frágil del meu cor.
Però no és en el silenci brutal dels papers
on el pare perviu com la llum d’un far ardent.
Perviu en la memòria d’aquestes llargues hores,
en els poemes escrits sota el mur de la carn,
en el camí de sorra que esborren les onades,
en el foc que travessa els rius de la sang.

Tot el que resta són capítols del passat, fotogrames
d’una pel.lícula que he viscut com l’home sol
que torna pel camí llunyà de l’infantesa i prega
retrobar en els ulls dels pares aquella il.lusió
que descubreix engrunes de sol sota les aigües.
I ploro per mi, per tot el que he perdut aquesta nit,
pels somriures que guarden silenci sota la terra,
sota els papers que esgarrapen el bri d’un poema
i deixen sobre el penya-segat del meus llavis
les paraules més fosques que omplen els adéus.

Entro a l’habitació on varem parlar l’últim cop.
Ell és ja una veu d’ombres líquides, de llàgrimes
que arrosseguen la llum que tanca el cim del pou.
Deixo anar la mà dreta pels antics prestatges,
per les estanteries on la vida arreplega els anys
sense conèixer el llindar gris de les absències.
Parlo amb ell des de l’obscuritat dels ulls tancats,
amb el cor comprimit per una enyorança que m’ofega
com un mar dels colors del raïm, o d’un crepuscle
caient com un au ferida per la esquena del món.

Amb la solitud del nàufrag ens anem retirant,
buscant el nostre racó, el foc d’un altre llar
que ens ajudi a superar el tràngol orfe del fred.
La mare es queda sola, mostrant una enteresa
que tocarà terra quan no hi quedi ningú
i caigui a sobre del llit trencada en mil peces
com un gerro de porcellana llançat contra un mur.
El pare és mort. Ja res no serà igual. El dolor
marca les empremtes que deixo rere meu,
sota la nit d’hivern, per un camí llarg i fosc.

José Luis García Herrera

HOMENATGE A SALVADOR IBORRA

El companys de Salvador Iborra, el poeta assassinat el passat 29 de setembre a Barcelona, li retran homenatge divendres 18 de novembre a l'Espai Mallorca a les 19.00. L'escriptora Eva Piquer introduirà l'acte, en el qual companys d'Iborra llegiran poemes seus i s'hi farà una taula rodona sobre la seva obra i vida a càrrec d'uns quants amics. Al final, el grup musical Petit farà un breu concert.

Jo no podré assistir-hi. Però hi seré amb l'ànima, amb el desig de oferir-li un emocionat adéu, de llegir un poema que sempre ens el recordi.

COMIAT

Adéu petita i dolça amiga. De totes les coses possibles,
quanta vida et perds i quanta em deixes, quanta vida,
quantes nits de cossos compartits i de temps infinit,
quantes ciutats i llibres per comentar i recórrer junts,
quantes batalles per afrontar-les amb una mà a l’esquena,
amb un confie en tu just en el moment en què tu no confies,
ara que ja no pots conscientment causar més dolor del que causes,
ara que per dins estàs feta d’ombres i les restes d’un somni,
ara que dubtes consirosa encara de la meua força,
amb la llum apagada mentre camine sense somriure,
pots recordar-me i tornar a aquesta pàgina si de tanta
soledat alguna nit tremoles i sues amb la pell gelada,
i tens por, vine a aquests ulls que tornen lentament
del dubte, recorda’t d’aquest cor meu corsari,
que qui tant t’ha estimat no pot deixar mai de fer-ho,
sense cap més pronòstic amenaçador que el temps i la distància.

Salvador Iborra Mallol

CANÇÓ DE PLUJA, de JOSEP MARIA DE SEGARRA

Aquesta tarda, caminant sota una pluja persistent, sentint com l'aigua regalimava pels meus cabells i com els texans s'enganxaven a la meva pell, m'he promés que trobaria i llegiria un poema que parlés de la pluja. He trobat aquest d'en Josep Maria de Segarra i aqui us ho deixo, per compartir la poesia com una tarda de pluja.

CANÇÓ DE PLUJA

No sents, cor meu, quina pluja més fina?
Dorm, que la pluja ja vetlla el teu son…
Hi ha dues perles a la teranyina,
quina conversa la pluja i la font!
No sents, cor meu, quina pluja més fina?
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
Canten les gotes damunt la teulada,
ploren les gotes damunt del replà…
Gotes de pluja, gardènia que es bada…
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
¿No sents, cor meu, quina pau més divina,
amb la música dels núvols desfets?
Pluja de nit, delicada veïna,
dentetes d’aigua en els vidres quiets…
No sents, cor meu, quina pau més divina?
¿No sents, cor meu, que la pena se’n va,
dintre aquest plor de la pluja nocturna,
i les estrelles somriuen enllà?
Enllà somriu un mantell tot espurna…
No sents, cor meu, que la pena se’n va?
No sents, cor meu, quina pluja més fina?
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
No sents, cor meu, quina pau més divina?
No sents, cor meu, que la pena se’n va?
No sents, cor meu, quina pluja més fina?

Josep Maria de Segarra

POEMA ÀGORA, de LLuís Calvo

Pujo per les escales mecàniques d'uns grans supermercats i me'n adono de l'absurd món en el que vivim, en el deliri de consumisme i necessitats de coses innecesàries per cercar un tros de felicitat. Arribo a casa i llegeixo aquest poema de Lluís Calvo del seu llibre Col.lisions, publicat a la editorial 3i4 de València. Un poema que em recorda tota aquesta bogeria de compres i de marques, aquest afany per adquirir coses sense saber si són necesàries o si arribarem a disfrutar-ne. Un poeta i un llibre que us recomano per gaudir d'una poesia profunda i reveladora.

ÀGORA

No hi ha cel: el deliri, amb versallesques ínfules,
evoca un palau kitsch. Escultures, miralls,
daurats i balustrades imiten la grandesa
d’un somni altisonant. Tot és, però, fal·laç:
el Burger King, la bossa i les crispetes
et fan saber que ets a l’extraradi
del mite que revius en la buidor.
Les escales mecàniques aboquen ombres lleus,
deesses amb xandall, paradisos de llauna.
Tot coincideix: el viure, si n’hi ha, és aquí.
Amor, silenci, oblit: oh mots sublims!
Un poeta com cal no et parlarà d’Adidas,
dels jocs de la Nintendo, de Zara o Pull & Bear.
¿Llavors per què confons Bauhaus amb Walter Gropius,
si saps que, avui, és sols una ferreteria?
¿I per què dius Picasso si et parlen de Citroën
i Nike quan la dea corre amb vambes?
El caràcter del temps és la disfressa erràtica.
Escolta la cridòria, ensuma el cos del llop.
“Benvinguts: sou a casa. Apa, nois:
escampeu aquí mateix les meves cendres,
entre els Danone i l’Smirnoff”. Ho veus?
és dura l’èpica i la calma. I ara
deixa que el temps rapinyi una mica de llum,
l’atzar d’una mirada, el vent enllà dels vidres.
I recorda, un cop més, l’oferta 3x2:
compra mort, paga fam i emporta’t, gratis, l’ànima.

Lluís Calvo

EL DOLOR DE LA PERDUA

Aquesta tarda, després d'uns quants mesos, m'he retrobat amb un bon amic. Hem parlat, sobretot, de les retallades en la Sanitat (ell és metge) i de com -la societat del benestar-ja no tornarem a viure amb les mateixes condicions d'abans. Canviant d'un tema a un altre li he preguntat pel estat de salut de la seva filla i, amb llàgrimes als ulls, m'ha dit que la seva filla va morir, finalment, després de molts mesos de malaltia. Al arribar a casa m'he recordat d'un poema de Joan Margarit. Vull dedicar-li aquest poema i fer-li costat en aquests moments tan durs.

TANCANT L'APARTAMENT DE LA PLATJA

Ja està net i endreçat.
Els armaris tancats, com les finestres.
No ens hem descuidat res damunt dels mobles.
El dormitori amb el llit fet,
la tauleta de nit amb el retrat
de la noia amb els ulls il.luminats
per un somriure.
Tot l'hivern sola i escoltant el mar.

Joan Margarit

PREMI "FESTA D'ELX" AL MEU LLIBRE LA SOLITUD

....................................(José Luis García Herrera rebent el premi)

El passat 5 d'octubre, a la sala de plens de l'ajuntament d'Elx, vaig rebre el XVI Premi "Festa d'Elx" de poesia. El jurat del premi, composat per Francesc Sellés Bautista, Rubén Benavent i Benavent i Alberto Bazán Hiraldo, va decidir per unanimitat que la meva obra, LA SOLITUD, era mereixedora del premi. En el meu llibre afronto el tema de la solitud des de diferents punts de vista i aspectes. El llibre serà editat per la editorial valenciana 3i4 i sortirà cap els voltants de Sant Jordi de l'any vinent.

Com a primicia us deixo un dels poemes que pertanyen al llibre:

Llegir un poema

El silenci i el buit són per als àngels.
Joan Margarit

Llegeixes un poema en veu alta.
Ressonen les paraules dins de la cambra buida
com ocells espantats pel so d’un tret.
Ningú t’escolta, ni tu mateix,
pendent del moviment dels teus llavis
davant d’un mirall que arreplega la llum
estreta i dormida que dispensa la nit.
Llegir un poema a soles és cremar el silenci
sense més esperança que trobar una paraula
que doni sentit a tota aquesta solitud
d’home perdut en ciutats estranyes,
en habitacions fredes de tauleta i llit.
Llegeixes el poema. Res no passa. Calles.

José Luis García Herrera