PRESENTACIÓ DE "LA SOLITUD" A SANT ANDREU DE LA BARCA

                                              (José Luis García Herrera i Rosa de Santiago)

Aquest passat divendres, 19 d'octubre, es va celebrar la presentació (la primera) del meu llibre "La Solitud", amb el qual vaig obtenir el premi "Festa d'Elx" 2011 i que ha estat publicat per 3i4 Edicions, de València. L'acte es va realitzar a la Biblioteca Aigüestoses de Sant Andreu de la Barca i va estar enquadrat dins del marc dels actes que organitza el Fòrum Cultural Gaspar de Preses i va ser Rosa de Santiago, amb qui comparteixo més de 15 anys d'amistat, de projectes culturals, de vivències compartides, qui va dur a terme la presentació, fent una anàlisi molt acurada del llibre, de les seves claus principals i de les imatges més significatives del llibre. A partir de la lectura d'alguns fragments de poemes del llibre va establir un diàleg amb l'autor (amb mi) per tal d'anar mostrant al públic (a els amics, perquè per a mi tots ells eren amics) les parts primordials del llibre. I, per fer-lo més participau, va implicar el públic en un petit col.loqui on, mitjançant algunes preguntes es van desvetllar altres aspectes de la meva poesia, de l'ofici d'escriptor i del panorama actual del món poètic. L'acte va acabar amb un petit recital d'alguns dels poemes de "La solitud". Voldria reiterar el meu agraïment a la Rosa de Santiago per la brillant presentació, al Fòrum Gaspar de Preses per oferir-me la possibilitat de presentar el llibre i a tots el amics de Sant Andreu i els vinguts des d'Abrera, Sant Vicens dels Horts i Vallirana.

                                                   (Imatge del públic (amics) a la sala)

Per acabar un deixo un poema, un dels molts que li agraden a la Rosa de Santiago, i que es titula "Certes nits".

CERTES NITS

De certes nits recordo la fredor anònima

de l’absència, els papers mullats

de versos rescatats per la xarxa de la memòria

i ancorats molt endins; més enllà

de la gàbia dèbil de la carn.

Les paraules vetllen records amagats

dins de l’oceà íntim d’uns ulls

que em miren amb l’estranyesa

de qui comprèn l’esperit orfe

d’una veu perduda entre quatre murs de boira.

La nit, des de la finestra on veig

la solitud regnant al carrer,

és un simulacre de la meva ànima,

un paisatge on em perdo sense remei,

sense empremtes que em retornin

al dolor de la pell contra la primera llum,

contra la silueta tendra de l’albada.

Darrere del mirall del temps

veig un home que fuig de la pluja

amb el rostre borrós i la por

de perdre el sender del seu nom.

De certes nits recordo els dies que ja no hi són.

EL POETA JOAN MARGARIT A ABRERA

(Joan Margarit i José Luis García Herrera)

Aquesta tarda, a la Biblioteca Josep Roca i Bros d'Abrera, ens ha visitat el poeta (el gran poeta, si m'ho permeteu) Joan Margarit. La veritat és que ha estat tot un luxe. Per la seva poesia i per com explica la seva poesia i el fet de ser i sentir-se poeta. Ens ha xerrat sobre la seva trajectòria poètica, sobre les quatre etapes en les que es podria dividir la seva obra, fem una menció especial sobre la seva poesia a partir de 1985, quan troba, definitivament, la seva veu poètica, la manera com vol expressar tot el que porta dins i vol compartir amb els altres. Ens ha llegit poemes d'infantesa, poemes d'amor, poemes d'enyor... En definitiva, de tot allò que conforma la poesia. Ens ha explicat "de manera exagerada, que gairebé sempre funciona" la diferència entre poesia i novel.la. I, sobretot, ens ha meravellat amb la seva franquesa, amb la seva saviesa, amb la paraula exacta que requereix el poema per completar l'engranatge bàsic perquè sigui un bon poema, o un gran poema. Hem gaudit de la paraula d'un gran poeta i d'un gran home o, si més no, d'un home que desprèn amistat per la seva proximitat amb el públic i els lectors.

Us deixo dos dels poemes, dels molts poemes, que m'agraden:



CASA DE MISERICÒRDIA

El pare afusellat.
O, com el jutge diu, executat.
La mare, la misèria i la fam,
la instància que algú li escriu a màquina:
Saludo al Vencedor, Segundo Año Triunfal,
Solicito a Vuecencia deixar els fills
dins de la Casa de Misericòrdia.

El fred del seu demà és en una instància.
Els orfenats i hospicis eren durs,
però més dura era la intempèrie.
La vertadera caritat fa por.
És com la poesia: un bon poema,
per bell que sigui, ha de ser cruel.
No hi ha res més. La poesia és ara
l’última casa de misericòrdia.

TANCANT L'APARTAMENT DE LA PLATJA

Ja està net i endreçat.
Els armaris tancats, com les finestres.
No ens hem descuidat res damunt dels mobles.
El dormitori amb el llit fet,
la tauleta de nit amb el retrat
de la noia amb els ulls il·luminats
per un somriure.
Tot l'hivern sola i escoltant el mar.

JOAN MARGARIT

2 POEMES DE MANUEL FORCANO

Fa un parell d'anys, a la tardor, vaig estar un parell de dies a Motril (Granada) el poble dels meus pares. Durant aquells dos dies em va sorprendre la pluja. Potser, perquè per aquelles terres no plou gaire o, segurament, perquè no estava preparat per la pluja. De fet, com sempre hi havia anat els estius, la pluja era un fenomen que no tenia associat a aquesta ciutat costanera. La qüestió és que vaig endur-me, per llegir-lo en les estones de tranquil.litat, assegut en un banc del passeig marítim, el llibre de Manuel Forcano, Llei d'estrangeria. Plovia i jo m'estava al costat de la finestra, llegint i sentint com les gotes de pluja picaven en el vidre. Hi havia, no sé, com certa empatia entre els versos del llibre i el paisatge de platja solitària, de sorra humida, que s'anava formant davant meu. Al final vaig sortir a passejar (portant-me el llibre dins l'abric) sota la pluja i, a la tornada, inspirat en totes les emocions viscudes, vaig escriure un poema que forma part del meu llibre La solitud. Hi han dos poemes que em van influir a l'hora de escriure'l: Platja d'Alexandria i De vegades. Aquí els trobeu:

Platja d'Alexandria

L'estiu finia i el mar
mostrava impúdic les primeres onedes
no banyades.

Vas dir-me: el desig és canviant
com daus llançats cada cop
amb un nombre diferent.
Vaig dir-te: sóc cada cop més pobre de tu,
i més ric en record.

El mar també pot naufragar
dins un vaixell.

De vegades

De vegades m'apareixes a la memòria
com una ciutat vista des del mar:
amb l'ànsia d'arribar-hi,
o com el mar vist entre els carrers d'una ciutat:
amb l'ànsia de banyar-m'hi.

De vegades el teu record creix en mi
com una ciutat que enderroca les muralles
i els nous carrers que es creuen
duen el teu nom
i el meu.

De vegades sóc conscient
que l'únic lloc on vaig poder viure sense el mar
va ser el teu cos.

De vegades t'oblido
com una ciutat que de nit
no veu el seu mar negre.

I tu també em vas oblidant
com un port cada dia amb menys vaixells,
amb menys mar cada dia.

Manuel Forcano

RECITAL DE POESIA A SABADELL

GRAN RECITAL DE FESTA MAJOREl passar diumenge 9 de setembre de 2012, a les 20 hores, va tenir lloc al pati de la Casa Turull, seu del Museu d'art de Sabadell (carrer del Doctor Puig, 16), una lectura pública de poemes a l'entorn del viatge, organitzada per Papers de Versàlia en el marc de la Festa Major de la ciutat.
Hi van participar els següents autors:
Ferran Anell, Marcel Ayats, Anton Carrera, José Luis García Herrera, David Madueño, Víctor Mañosa, Maite Mòdol, Francesc Reina, Josep Maria Ripoll i Maite Soler.
L'acte va comptar amb les col·laboracions musicals de Montse Munill, flauta travessera i Rosa Navarro, violoncel.

Va ser un recital ple d'evocacions al viatge, tant al viatge interior, el viatge vital, com el viatge a llocs llunyans (o pròxims) que deixaren en el poeta una empremta profunda. Un recital amb veus diferents, amb diferents maneres d'apropar-se al poema però amb una intensitat que -crec molt sincerament- va agradar molt al públic assistent.

Aquí us deixo una fotografia amb la meva intervenció:

I també un poema del poeta David Madueño. No recordo ben bé si el va recitar. Si no va ser així, és un gran poema que mereix estar en aquest blog:

Escaladors
Amunt, sempre amunt,
trescant com els isards
que senten l’ombra blava
dels caçadors que els petgen.
Amunt, ja que el terreny
no sap de desnivells.
Del naixement sortim
sense grampons ni xerpa,
a peu descalç i nus.
Sempre caient amunt,
que el món viu trastocat
amb l’engany de l’ascens:
l’esforç que fem ens mena
cap al pic de l’infern.

David Madueño Sentís

PROPIETATS DE LA PENA, Poema de VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

Avui, 4 de setembre, és l'aniversari (tindría 88) de l'estimat, i magnífic poeta, Vicent Andrés Estellés. M'afegeixo a tots els homenatges que se li estàn fent en el dia d'avui. En dies, aquestos, on poetes de la fortalesa, la valentia i la rotunditat d'Estellés són tan necessaris. La poesia, com deia Celaya, és un arma carregada de futur, i d'esperança contra la desigualtat i la injusticía. Recuperem, doncs, la paraula del poeta i fem realitat la pàtria dels somnis.

PROPIETATS DE LA PENA

Assumiràs la veu d'un poble,

i serà la veu del teu poble,

i seràs, per a sempre, poble,

i patiràs, i esperaràs,

i aniràs sempre entre la pols,

et seguirà una polseguera.

I tindràs fam i tindràs set,

no podràs escriure els poemes

i callaràs tota la nit

mentre dormen les teues gents,

i tu sols estaràs despert,

i tu estaràs despert per tots.

No t'han parit per a dormir:

et pariren per a vetllar

en la llarga nit del teu poble.

Tu seràs la paraula viva,

la paraula viva i amarga.

Ja no existiran les paraules,

sinó l'home assumint la pena

del seu poble, i és un silenci.

Deixaràs de comptar les síl.labes,

de fer-te el nus de la corbata:

seràs un poble, caminant

entre una amarga polseguera,

vida amunt i nacions amunt,

una enaltida condició.

No tot serà, però, silenci.

Car diràs la paraula justa,

la diràs en el moment just.

No diràs la teua paraula

amb voluntat d'antologia,

car la diràs honestament,

iradament, sense pensar

en ninguna posteritat,

com no siga la del teu poble.

Potser et maten o potser

se'n riguen, potser et delaten;

tot això son banalitats.

Allò que val és la consciència

de no ser res sino s'és poble.

I tu, greument, has escollit.

Després del teu silenci estricte,

camines decididament.

EL MEU LLIBRE LA SOLITUD, JA ÉS AQUÍ

El meu llibre, La Solitud, amb el qual vaig obtenir el premi Festa d'Elx 2011, editat per la editorial 3i4 de València, ja és aquí. Ja és una realitat. Ja l'he tocat, l'he sentit, l'he mimat, l'he petonejat, l'he acariciat. Estic molt, molt content. És un somni fet realitat. És el meu primer llibre en català, és una fita molt important per a mí. És la culminació d'un senyal d'identitat i d'un procés normal cap a aquest bilingüisme que visc amb tota naturalitat. Li desitjo molta sort i confio que li agradi a molta gent, que tingui molts lectors i que, des d'ara, camini sol pel món, lliure com l'ocell que viu dins nostre. Us deixo aquest poema com a petita mostra:

RIU TER

Te'n vas camí avall, cap al riu.

El matí és fred i l'aigua transparent

salta entre les pedres. Semblen

peixos d'argent les teves mans,

quan agafen un tros de cel gris

reflectit sobre la remor de l'aigua.

El vent mou les fulles d'una tardor

que s'arrapa a la pell com si fos

l'inici d'un temps vulnerable. Plou

i t'amagues, mentre resisteixin,

sota els pins que et resguarden

d'un aigua calmosa, sense recança.

Uns ocells aixequen el vol

així que la pluja escampa.

No és l'alçada del vol, penses,

el que enveges. És la pau, la serenor,

de tot el que t'envolta.

Camí amunt, tornes a casa.

GOS, Poema de Estel Solé i Casadellà

L'altre dia, dins del marc del 1er. Festival Internacional de Poesia de Sant Vicenç dels Horts, vaig tenir l'oportunitat de conèixer una jove veu poètica que no coneixia. És tracta de la molinenca Estel Solé i Casadellà, que va recitar poemes del seu llibre Dones que somiaven ser altres dones, dins del qual s'inclou el poema que porto avui a aquest bloc. La seva poesía -la de la Estel- cerca aquesta part animal, primària, que hi ha a cada un, explora els racons que dominen les arts de les passions i no pas la raó, amb una gran carrèga física, de contacte i proximitat, de sensualitat i erotisme. Tot això expressat amb un llenguatge modern, actual, però sense deixar d'incorporar moments de gran lirisme i de belles reflexions poètiques. Us deixo aquest poema de l'Estel:

GOS

Al parc hi ha un gos que se t'assembla.
Camina capcot, es pixa al peu dels fanals,
i s'amorra al cul de femelles en zel
que l'aparten amb la cua
per pollós i desgraciat.

Un tros de merda li sembla un gran festí
-a ell, que tenia el morro fi-
i el devora amb ànsia com si fes mesos
que passa gana, fred i son.

Quan he marxat m'ha seguit fins al portal de casa
i m'ha mirat amb ulls d'haver perdut una batalla.
He tancat la porta i he pensat:
conec un home que se t'assembla.

Estel Solé i Casadellà