EL MEU ESTIL, poema de JORDI VALLS

Avui m'han preguntat quin era el meu estil poètic. Perdò? Com a molt podria dir quines són les coses que m'inspiren a escriure. Però d'estils, la veritat, no en sabria dir. El que si m'ha recordat aquesta pregunta és un poema del poeta barceloní, Jordi Valls, titulat "El meu estil". No és un poema que parli d'estils de poesia, però una cosa m'ha portat a un altra. Jordi Valls és un poeta sorprenent, de molta força visual i amb una mirada crítica molt necessari per entendre aquest món en el que vivim, o intentem viure.

EL MEU ESTIL

Ho sento, és el meu estil. No tinc la pietat
que s’espera després de l’agressió. Violent
puc sentir el ressentiment i la rancúnia
dels que no van sobreviure el pas de l’horror.
No perdono els ancians desvalguts i simpàtics
que han destruït els fonaments de la convivència;
genocides amb les mans brutes de sang seca,
criminals de guerra, prostàtics i amb bastó,
que ens diuen “eren altres temps i no me’n recordo”.
Vellets amb ulleres fosques i tremoloses,
de somriure bondadós i paraules tendres
nodreixen el monstre de la pròpia mentida.
Ho sento, és el meu estil i us trec les ulleres
sense permís ―amb els anys la lletjor es matitza
i cal que us miri als ulls, fit a fit, amb paciència.
Que trist entre tanta ceguesa descobrir-me.

Jordi Valls

VETLLA (UN POEMA), de JORDI LLAVINA

A la web de l'editorial 3i4 de València he trobat la següent noticia:
Vetlla (un poema). Premi Octubre de Poesia 2011
Vetlla (un poema) parteix d'un argument narratiu: l'ambigua relació entre un noi una noia l'any 1984. Un llibre de poemes regalat per ella al noi permet recuperar la memòria d'aquesta relació molts anys després.

PRÒXIMAMENT Amb aquest llibre, l'escriptyor Jordi Llavina guanyava el Premi Octubre de Poesia 2011. Unes pàgines amb argument narratiu i hibridacions de gènere al voltant d'un llibre de poemes. Els versos citats d'aquell llibre van il·lustrant assumptes tan diversos com el desig, la gelosia, l'experiència estètica, el suïcidi, la mort o la pèrdua de la innocència. Novel·la, doncs, però també crònica d'uns anys (dels vuitanta ençà) i, per descomptat, obra lírica.

Qui és Jordi Llavina
Jordi Llavina (Gelida, 1968) és llicenciat en filologia catalana. Treballa com a periodista cultural. Ha publicat els llibres de contes Ningú ha escombrat les fulles (2008) i Londres nevat (2009; aquest segon, traduït a l'asturià), la novel·la infantil L'arqueta dels rellotges (2012) i els llibres de poemes La corda del gronxador (premi Joan Alcover 2005), Diari d'un setembrista (premi Alfons el Magnànim 2007 i premi de la Crítica Serra d'Or) i Pais de vent (premi Vila de Martorell 2010).

Aquí us deixo un poema de Jordi Llavina:

Cor meu
No en tens cap altre: és el teu cor.
Tan coriaci, i més inexpugnable
que les figueres de moro que creixen
en timbes fondes, ferestes com tombes.
En canvi, altres vegades, fonedís,
retut i vulnerable com la figa
que, des del mirador d’una branca alta
al veïnat amable d’un jardí,
ha caigut al carrer i, oferta al trànsit,
sembla que es queixi –estremida, esclafada—
sota el corró pneumàtic d’una roda,
o que potser es va descosint –petita
víscera— a la mà cuitosa d’algú
que l’ha collit de terra i ara pren
tant de delit pastant-ne l’hemorràgia.

Jordi Llavina

UN POEMA D'ANNA ROSSELL

Aquests dies, llegint l'antologia TARDES DEL LABERINTO, on comparteixo poemes i relats amb els amics del "Laberinto de Ariadna", tinc la oportunitat d'assaborir i descobrir els esplèndids textos d'un bon grapat d'amics que escriuen una literatura d'avui, rabiosament actual i de molta qualitat.
Avui voldria destacar la poesia i la figura d'Anna Rossell que escriu una poesia carregada de compromís (humà i social), de caire filosòfic i de gran sensualitat. M'agrada molt com els seus poemes van guanyant en significat a mida que els llegeixes, com la seva paraula, la seva veu, el seu llenguatge conformen uns poemes de gran riquesa existencial. Aquí us deixo una mostra:

Les veus que em sento a dins
parlen de tu,
em diuen cada bri
de l’herba del teu cos
perquè m’hi ajaci.
M’atansen espais pregons de plenitud
que no ocupem
per no despertar l’ombra
que jeu, adormida,
al meu costat.
Quina paraula nodrirà el seu somni,
tan poderosa, que vivim sotmesos
al seu jou?
Vetllem el son d’un esperit boirós
sense contorns,
que escampa per nosaltres una nit
que no volem fer nostra.

I tanmateix, seguim obedients el seu dictat.
Com un destí implacable.

del poemari La veu per companya

REFLEXIÓ DE LA LLUM, de Susanna Rafart

Aquests últims dies, i sense poder donar gaires pistes de perquè, el llibre de Susanna Rafart, Reflexió de la llum, ha estat un llibre que he llegit molt sovint i he tingut al meu costat. No sóc un gran coneixedor de la seva poesia, i he de reconèixer que fa ben poc que la he descobert, però la seva poesia, per la riquesa de vocabulari, per les forces de les imatges, pels temes que tracta... m'ha interessat molt i m'ha reportat molts bons moments de lectura. Us deixo un gran poema, al meu entendre.

Desar la llum com una tela antiga
amb el paper que calla en el calaix
i obrir la veda de paraules certes
entre panteres negres com un puny.
Cercar en el mapa de les mans
camins tenaços cap a llavis lents;
tocar la sal del cos i fer-ne ribes
on encallar les pors i els seus inferns.
Podrir la fosca i veremar-la tota,
batre el silenci a cops com l'animal
lligat al sac d'un sacrifici breu;
no tenir res, però pensar com Déu,
infondre aurores brunes als teus peus.

Susanna Rafart

POEMA MANHATTAN NIGHT CLUB

Els bons amics de La Comarcal Edicions, d'Argentona, dintre de l'espai Inèdits de la seva web, em van donar, fa uns quants dies, l'oportunitat de publicar aquest poema. Moltíssimes gràcies. Gràcies a tots ells i, especialment, a la Sílvia Tarragó.


‘Manhattan Night Club’

Les portes de la nit mai són tancades,
ni trobes en els penjadors ales d’àngels.
Aquí tot és mentida, o així ho sembla,
però potser la veritat més crua s’hi amaga
entre les voltes de fum i les paraules
que expressen la solitud de qui les calla.
La nit s’empassa a glops d’enyorança
els cops de cor que il·luminen amb llum roja
les cites amb l’amor infidel de la memòria.
Un joc de perdedors sobre la pista
d’un ball breu sense endemà, sense recança
pel cos que damunt la vora del llit
espera el sou més antic de la tristesa.
Aquí tot és mentida i ningú s’estranya
si entren o si surten veus de matinada. Ja ho saps.
Les portes de la nit mai són tancades.

José Luis García Herrera

POEMA RÉQUIEM, de Marc Granell

Diuen que aquest proper any, el 2012, serà un any dur, difícil i aspre. Ens esperan males époques per a la lírica. En tot cas, és en temps complicats quan els artistes -i tothom en general- extreu el millor de si mateix i fem de les dificultats un motiu de superació. Sens dubte que la situació que vivim no és la que voldriem, però un món millor sempre és posible. I aquest serà, un any més, el repte dels poetes -i de tothom.
Avui he llegit un poema molt en línia a l'época que estem vivim. És un poema del poeta valencià Marc Granell.

RÈQUIEM

Petit, el món, monòton, i a més , per sobrepuig,
dia a dia ens presenta la nostra pròpia imatge:
un oasi d’horror dins un desert d’enuig!
Charles BAUDELAIRE

Que la pau siga amb tots vosaltres,
germans en l’egoisme i l’estultícia.
Que us siga favorable i acollent
el parany que durant segles hem bastit
sota la pell indestructible de cada innocència.

Són durs els temps i fa bo d’amagar-se
les mans en les butxaques del conhort
propici i estudiat ben a propòsit
per ocultar l’olor de la intempèrie,
del buit sense resposta possible
que ens despulla els camins i la mirada.
No hi ha raons que ens facen sospitar
l’existència imprescindible de la culpa
que, com un bosc conegut i confortable,
hem instal·lat al bell mig de les venes.
I, tanmateix, és la casa on habitem
l’angúnia de saber-nos la mort
quan naixem nascuda a les entranyes.

Potser un dia intentaran clarícies
aquells en qui ens volem mentir perpetus.
Trencaran els panys i colgaran una a una
per sempre més les nostres calaveres
sota l’única i blanca, gloriosa rialla.

Marc Granell

ANIVERSARI AMB MARGARIDES GROGUES, de Narcís Comadira

Avui és l'aniversari, encara que no sé ben bé de qué. Recordo, això sí, el vent bufant amb el fred de les muntanyes, amb unes immenses ales de gel i neu. Era a Berga, fent el servei militar, assegut en una cadira, en una sala de espera ben funcional i asèptica. Esperava la arribada dels meus pares que, a més de la seva companyia, em portaven dos llibres de poemes. Un era de Jorge Guillén, una antologia. L'altre era de Vicente Aleixandre, El libro del corazón. Aquella nit, va ser una nit fantàstica, rodejat de bona poesia. Vaig aprofitar que tenia la primera imaginaria per llegir-los amb tranquilitat. Ara fa d'aixó, com qui no vol, 27 anys. I avui, i potser ja hi eren, m'he trobat margarides a la porta de casa.

ANIVERSARI AMB MARGARIDES GROGUES

Fa un any i fa mil anys i fa un dia només,
i ni això. Sento ara aquesta joia forta
que, amb neguit i basarda i amb cor esbojarrat
d'adolescent, pressent per l'endemà trobar-te
nova, absoluta, fèrtil de promeses i afanys,
d'estacions madures, de setembres eterns,
on es confonguin sempre els fruits i les sorpreses,
els records i l'espera.
No fa ni un dia encara,
encara no et conec i et tinc sabuda i vista
i et desitjo de sempre. Cada dia és més clar,
cada dia la sang s'incendia i fulgura,
i la carn és més carn perquè sap que vindràs.
Fa un any, només un any i et conec des de sempre.
De la vida n'has fet un jardí de delícies:
tenim mil anys encara, i aquestes margarides.

Narcís Comadira